La igualtat entre dones i homes és un principi jurídic universal reconegut en els diversos textos internacionals sobre drets humans. La llibertat, la justícia i la igualtat es configuren com a valors fonamentals que garanteixen la pau en el món. En aquest sentit, la Declaració Universal dels Drets Humans de 10 de desembre de 1948 proclama que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets, principi que es reitera en la Convenció sobre l'Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona, aprovada per l'Assemblea General de Nacions Unides al desembre de 1979 i ratificada per Espanya el 1983.
En l'àmbit internacional, cal tenir present els importants avenços introduïts per les conferències mundials de les dones, com la de Nairobi (1985) i la de Beijing (1995), que plantegen la transversalitat (gender mainstreaming) de les polítiques que s'orienten cap a la igualtat d'oportunitats entre dones i homes, en condicions de llibertat, equitat, seguretat i dignitat. La transversalitat afecta així totes les polítiques públiques, i busca donar l'oportunitat a les dones perquè puguin participar efectivament en tots els àmbits socials i polítics.
La Unió Europea reacciona també contra la desigualtat entre dones i homes des dels primers instruments de dret originari, assumint aquest mateix plantejament transversal i integral. Posteriorment, des de l'entrada en vigor del tractat d'Amsterdam, l'1 de maig de 1999, la igualtat entre dones i homes, així com l'eliminació de les desigualtats entre unes i altres, són objectius que han d'integrar-se en totes les polítiques i accions de la Unió i dels seus estats membres. En l'actualitat, els articles 2 i 3 del tractat de la Unió Europea consagren el principi d'igualtat com el principi que vertebra tot el sistema normatiu europeu, dins del llarg procés històric en què el protagonisme de les institucions comunitàries s'ha compartit amb els actors socials i el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, que ha tingut un paper molt important en tota aquesta consolidació de drets envers el compliment de la igualtat efectiva de les dones.
A l'estat espanyol, la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, parteix de la premissa que el principi d'igualtat formal reconegut en l'art. 14 de la Constitució no ha aconseguit eliminar la realitat fàctica de discriminació de les dones. Continuen havent-hi moltes manifestacions de la discriminació en molts àmbits, per la qual cosa és necessari actuar-hi de manera transversal: en l'educatiu i formatiu, en el mercat laboral, en l'habitatge, en la publicitat i, en general, en tots els àmbits de la vida social. A Catalunya, també l'administració de la Generalitat es compromet a posar en marxa polítiques d'igualtat efectiva entre homes i dones, que, a l'igual que a l'estat espanyol, inclouen la necessitat d'implantar accions positives.
No obstant aquests mandats normatius, la realitat ens mostra un panorama desolador, tal com posa de relleu el Fòrum Econòmic Mundial, que ha fet públic, a principis de novembre del 2008, el rànquing mundial de països segons el nivell de reducció de les disparitats de gènere entre homes i dones. Malauradament, en aquesta classificació ens trobem amb la desesperançadora notícia que Espanya perd set llocs en relació amb l'any 2007, i passa del 10è. lloc al 17è. Per això, cobra una importància fonamental posar en marxa els instruments que la Llei Orgànica 3/2007 estableix, dins del marc general per a l'adopció de les accions positives, a fi d'aconseguir la igualtat real efectiva entre dones i homes. Es dirigeix, en aquest sentit, a tots els poders públics un mandat de remoure aquelles situacions d'una comprovada desigualtat fàctica, que no són corregibles per la sola formulació del principi d'igualtat jurídica formal de l'art. 14 de la Constitució.
Com a instrument precisament destinat al compliment efectiu del principi d'igualtat d'oportunitats material, i a l'eliminació de les conductes discriminatòries que obstaculitzen o que impedeixen a les dones l'exercici dels seus drets, s'ha elaborat a la Universitat Pompeu Fabra el Pla d'Igualtat Isabel de Villena. Aquest pla d'igualtat es concep com un primer instrument posat en marxa per a l'efectiva igualtat d'oportunitats entre dones i homes a la UPF, i amb aquest objectiu s'insereix dins d'un procés permanent en què caldrà anar millorant en el futur, a la llum dels resultats de la seva implementació i aplicació a tots els membres de la nostra comunitat universitària.
Aquest pla es basa en un estudi diagnòstic previ, que descriu l'estructura de gènere a la UPF i el desenvolupament de les carreres acadèmiques i professionals del personal docent i investigador, de l'estudiantat i del personal d'administració i serveis.[1] L'estudi ha estat el punt de partida del procés d'elaboració del Pla, que s'ha dut a terme amb un elevat component participatiu de tota la comunitat de la UPF durant l'any 2008.
A partir de les activitats desenvolupades pels diferents grups de treball, comissions i altres instàncies de discussió i de participació, s'han identificat cinc eixos que vertebren les accions del Pla: visualització i sensibilització vers les desigualtats de gènere; comunicació; accés al treball i promoció de les carreres professionals; representació equilibrada en els òrgans de govern, consultius i de presa de decisions i conciliació de la vida personal i laboral. L'apartat següent presenta l'objectiu de cada eix i el conjunt d'accions amb les quals es proposa assolir-los. Els annexos subsegüents detallen les característiques de les mesures proposades i el calendari d'implementació.
Vegeu González, María José; Lapuerta, Irene; Quiroga, Águeda. Fins on hem arribat? L'estructura de gènere a la Universitat Pompeu Fabra. Barcelona: Consell Social de la UPF, 2007.