La nova situació a què hem fet referència pren una rellevància especial en les universitats, que en la seva funció de creadores i transmissores del saber no només són un reflex de primer ordre d'aquesta realitat canviant, sinó que, a més, amb la seva resposta a les noves necessitats estan, de fet, contribuint a construir i determinant en gran mesura la nova realitat. En aquest nou context, i després d'anys d'esforços més o menys reeixits de normalització lingüística de la llengua pròpia, hem considerat que seria interessant i convenient situar un horitzó realista per a la normalització lingüística universitària als Països Catalans a partir de la praxi lingüística universitària de països amb llengües demogràficament poc poderoses (en termes relatius).
Amb aquest objectiu, doncs, hem seleccionat una sèrie de països del nostre entorn que per la seva situació sociolingüística o sociopolítica poden presentar alguna similitud amb el cas català o bé poden ser, simplement, un cas interessant d'estudiar de cara a treure'n conclusions que siguin eventualment extrapolables al cas de les universitats de parla catalana. L'univers d'aquest treball són totes les universitats dels països següents: Dinamarca, Eslovàquia, Estònia, Finlàndia, Flandes (Bèlgica), Grècia, Islàndia, Letònia, Lituània, Noruega, els Països Baixos, Portugal, el Quebec (Canadà), la República Txeca i Suècia. La llista de països no és ni pretén ser exhaustiva, sinó simplement significativa o representativa del ventall de situacions que a priori s'han considerat susceptibles d'aportar elements per al debat en el cas català. El nostre objectiu, per tant, ha estat defugir d'entrada l'autocomplaença que molt probablement ens produiria el fet d'haver inclòs en la llista països sense estat, amb llengües molt minoritzades o sense (prou) poder polític per dur a terme una política decidida de defensa de la llengua pròpia (com podria ser el cas d'Escòcia, Irlanda, el País de Gal·les, la Bretanya, Còrsega, Sardenya o Occitània, posem per cas), respecte als quals és obvi -creiem que no cal fer cap estudi per comprovar-ho- que les nostres universitats es troben en general en una situació més favorable en termes d'utilització de la llengua pròpia. Val a dir, en aquest sentit, que si bé inicialment es va incloure en la llista de països de l'estudi Galícia, el País Basc i el País de Gal·les, finalment s'ha optat per suprimir-los pel motiu descrit més amunt, al qual s'afegia el fet que no eren en si representatius de cap tipologia concreta de nació sense estat, sinó que havien estat triats una mica a l'atzar.
Des d'aquest punt de vista, doncs, ens ha interessat triar països del nostre entorn que tenen estat propi en tots els casos, amb l'única excepció de Flandes i del Quebec, en els quals la llengua pròpia gaudeix, però, d'un nivell de reconeixement oficial i d'ús social equiparables als de la resta de països de la mostra. Cal aclarir d'entrada que, si bé és obvi que ni el portuguès ni el francès no són llengües minoritàries a escala mundial, l'estudi inclou Portugal i el Quebec pel fet que, des d'una òptica estrictament europea i nord-americana, el portuguès i el francès són, respectivament, llengües relativament minoritàries des del punt de vista demogràfic; d'altra banda, també cal aclarir que a efectes del present estudi ignorem o abordem només tangencialment les comunitats lingüístiques minoritàries que al seu torn tenen alguns dels països de la mostra, com seria el cas del feroès a Dinamarca; del lapó a Finlàndia, a Noruega i a Suècia; de l'albanès o el macedoni a Grècia; del frisó als Països Baixos o de les llengües ameríndies o inuit al Quebec.