Nombre de cartes enviades: 127
Nombre de respostes obtingudes: 47 (37%)
A partir de les respostes obtingudes -i potser, també, del gran nombre de respostes no obtingudes- sembla que, com a norma general, les universitats no disposen -tant si ho afirmen clarament com si no- de dades concretes i sistemàtiques sobre els usos lingüístics de la docència. Més enllà, però, d'aquesta constatació preliminar, creiem que el conjunt de la informació aplegada ens permet arribar a una sèrie de conclusions que es dibuixen bastant clarament. Són les següents:
Com a norma general, a les universitats dels països de la mostra la docència s'imparteix en la llengua pròpia en uns nivells que podríem situar globalment entre el 80% i el 100% dels cursos, si bé el gruix de les universitats se situaria més aviat al voltant del 90% o el 95% de docència en la llengua pròpia. L'oferta de cursos en una llengua altra que la pròpia -que és, gairebé invariablement, l'anglès- respon sistemàticament a la presència d'estudiants estrangers, i és en pràcticament tots els casos una oferta específica per a aquest col·lectiu, sovint oberta, però, als estudiants nacionals. En alguns casos la relació causa-efecte entre la presència d'estudiants estrangers i la impartició de cursos en llengua anglesa és tan gran que no és una oferta consolidada en aquesta llengua, sinó que la llengua de la docència esdevé l'anglès en la mesura, i només en la mesura, en què hi ha inscrits estudiants estrangers. En altres casos també pot produir-se, però, el cas invers, és a dir, que sigui la presència de professors convidats o estrangers allò que determini que una classe o un curs no es faci en la llengua nacional sinó (generalment) en anglès. D'altra banda, hi ha un cert nombre d'universitats que té una oferta estable de cursos breus en llengua anglesa específics per als estudiants estrangers, que en alguns casos inclouen formació en la llengua i en la cultura nacionals. Per contra, hi ha molt poques universitats que ofereixin uns estudis complets en llengua anglesa. En algun cas s'apunta una solució singular -el bilingüisme passiu-, que consisteix a acceptar treballs i projectes en anglès en un entorn docent totalment monolingüe en la llengua nacional.
Totes aquestes afirmacions són sobretot vàlides per als estudis de primer i segon cicle, ja que segons sembla en el tercer cicle els percentatges d'ús de l'anglès o d'altres llengües poden arribar a ser superiors. D'altra banda, i com ja hem apuntat, sembla que del conjunt de respostes es desprèn que l'anglès ha consolidat enormement la seva posició com a llengua de comunicació internacional, fins i tot en aquelles zones en què tradicionalment hi ha hagut alguna altra llengua -bàsicament, el francès, l'alemany o el rus- que ha fet el paper d'interllengua o de gran llengua de cultura. Aquesta afirmació també sembla vàlida, en termes generals, per a la bibliografia.