A diferència de les conclusions formulades en relació amb la primera fase d'aquest estudi, que es basen en una informació més o menys succinta i limitada -la que figura en les cartes de resposta de les universitats-, en aquest cas es parteix d'un volum enorme d'informació -els llocs web de 146 universitats- que s'ha analitzat de manera general i en relació amb la qual s'han anat resumint els aspectes més destacables. Amb tot, creiem que això no impedeix en absolut detectar una sèrie de constants i arribar, per tant, a una sèrie de conclusions genèriques, vàlides per al conjunt de les universitats de la mostra.
Una de les primeres conclusions a què podem arribar és que, malgrat tot, les universitats imparteixen docència en la llengua pròpia (o, quan hi ha llengües en contacte o més d'una llengua oficial, en alguna d'aquestes llengües), si bé en termes generals la creixent internacionalització obliga les universitats a oferir un nombre també creixent de programes en una llengua de comunicació internacional, que és gairebé invariablement l'anglès. De tota manera, les respectives llengües nacionals són sistemàticament un requisit per cursar estudis regulars, ja que, sobretot en el primer i segon cicle -i també en el tercer cicle, tot i que en menor mesura-, aquestes continuen sent el principal vehicle de comunicació, i l'oferta acadèmica en llengua anglesa és sovint una oferta acadèmica ad hoc per als estudiants estrangers en forma de cursos breus.
Cal remarcar, d'altra banda, que sovint el coneixement de la llengua anglesa també és un requisit d'accés per cursar estudis regulars, i que en molts casos la bibliografia està redactada majorment en aquesta llengua. També sembla evident -en alguns casos es diu expressament- que hi ha tendència a incrementar l'oferta acadèmica en anglès, i que la pràctica de permetre als estudiants estrangers o d'intercanvi que redactin en anglès els exàmens i els treballs corresponents a assignatures impartides en la llengua nacional és un pont, un punt de contacte que permet compaginar l'ús de la llengua nacional amb la presència de persones procedents d'altres països. També sembla força clar, d'altra banda, que aquesta tendència cap a una certa bilingualització amb l'anglès esdevé menys palesa a mesura que la llengua nacional és més important des d'un punt de vista demogràfic -tal com succeeix, principalment, en el cas de Portugal i de Grècia- i, també, en la mesura en què una universitat o un país té, per motius de llunyania geogràfica, de manca de prestigi o d'altres, poc poder d'atracció d'estudiants o de professors estrangers -aquest podria ser el cas d'Islàndia o de les illes Fèroe o, en menor mesura, de les repúbliques bàltiques.