Llicenciat
i Doctor en Filologia Romànica, Francesc Noy s'especialitzà en literatures
romàniques medievals, especialment en poesia dels trobadors, matèries en les
quals desenvolupà un llarg i vocacional mestratge primer a la Universitat
de Barcelona i després a la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquest àmbit
publicà diverses aportacions científiques i dirigí l'enregistrament d'un disc
de música dels trobadors.
Compaginà aquesta labor universitària amb l'exercici del periodisme, activitat
que realitzà fonamentalment a La Vanguardia on fou director des del 1983
fins al 1987 i posteriorment director de projectes editorials. Col·laborà
també activament al setmanari Gaceta
Ilustrada i a la revista Historia
y Vida.
Dotat de gran capacitat d'organització i de profunda vocació cívica i
política (si per tal entenem la vida de la polis), Francesc Noy participà
a la creació de la Universitat Autònoma el 1968 així com també, molt més tard,
formà part del consell fundacional de la Universitat Pompeu Fabra. A la Universitat
Autònoma fou el primer director de l'Institut de Ciències de l'Educació.
Amb l'adveniment de la Generalitat Provisional del govern Tarradellas el 1977,
Noy fou cridat per ocupar el càrrec de director general d'Ensenyament.
La seva habilitat negociadora i la seva destresa en expressió escrita foren
claus per aconseguir el decret que introduïa el català a l'ensenyament amb
caràcter obligatori.
Home d'una tafaneria malaltissa, de curiositat tan insaciable com la dels
humanistes del Renaixement, s'interessava per les coses més diverses, des
de la música, les ciències o la gastronomia. Infatigable conversador –sovint
peripatètic perquè conversava passejant-, amb nombrosos amics, viatger de ciutats, cregué
sempre que la cultura s'havia de gaudir i no de patir; per això intentà
transmetre als seus deixebles i a tots aquells que l'envoltaven el
gust per la lectura de la gran literatura i la descoberta dels camins per
no avorrir-se mai.
Li foren atorgades la Légion d'Honneur i la Creu de Sant Jordi.