"Fabra
fou també un gran estudiós, avant la lettre, de la interferència
lingüística; entesa aquesta […] com el procés d'influenciament
exercit per part d'una llengua sòcio-políticament dominadora
damunt una llengua sòcio-políticament dominada."
(Xavier Lamuela i Josep Murgades [1984]: La teoria de la llengua literària
segons Fabra, Quaderns Crema.)
Fabra no publicà cap llibre de teorització sobre cap dels camps en què treballà. Però sí que deixà diferents textos, més o menys llargs, en què fa reflexions generals sobre aquestes tasques i que permeten veure les seves principals idees. La majoria d'aquests textos foren recollits al llibre El català literari (1932), i el 1980 n'aparegué una altra selecció, Pompeu Fabra. La llengua catalana i la seva normalització, a cura de Francesc Vallverdú.
El grup més nombrós d'aquests textos, el formen articles seus com "Sobre la reforma lingüística y ortográfica" (La Vanguardia, 22 de març de 1892), "L'ensenyança de la llengua francesa a l'Institut de Barcelona" (L'Avenç, 1893, amb el pseudònim Esteve Arnau), "Sobre diferents problemes pendents en l'actual català literari" ("Anuari" de l'IEC, 1907), "La tasca dels escriptors valencians i balears" (Nostra Parla, 1918) i algunes "Converses filològiques" (842 articles de diari publicats entre 1919 i 1928).
En segon lloc quantitativament, hi ha els discursos i les conferències. Entre els primers, el que pronuncià com a president de l'Ateneu Barcelonès, "L'obra de depuració" (1924), i el que pronuncià com a president dels Jocs Florals de Barcelona de 1934. Entre les segones, la conferència "El català a l'escola primària" (1933) i la que féu a l'Escola d'estiu del 1935 de l'Escola Normal de la Generalitat de Catalunya. Finalment, la "Conversa amb Pompeu Fabra" que Tomàs Garcés publicà (Revista de Catalunya, maig de 1926).
La següent tria de textos il·lustra les principals idees de Fabra sobre la llengua i el seu "redreçament".
"En realitat, si cada escriptor escrivia en el seu català -[…]
en el de la gent més culta [de la seva encontrada]-, les divergències
que apareixerien en la llengua literària no foren potser, ja avui dia,
tan grosses com molts pensen, i és de creure, venint temps favorables
a la nacionalitat catalana, que aquestes divergències anirien atenuant-se,
i una compenetració s'aniria operant entre la llengua literària
i el llenguatge de la capital -no el barceloní d'avui dia, sinó
un barceloní tot altre, deslliurat de castellanismes, influenciat per
tots els altres parlars catalans, enriquit i refinat: el futur parlar de la
futura capital de Catalònia!"
("Sobre diferents problemes pendents en l'actual català literari",
1907.)
"PER LA PURESA DE LA LLENGUA. ELS CASTELLANISMES
L'obra de redreçament del català literari és sobretot
una obra de descastellanització.
[...] Els castellanismes del català modern són incalculablement
més nombrosos que no permet d'albirar un examen superficial de la llengua.
[...]
En aquestes notes diàries tractarem de donar una idea de com és
gran el nombre de castellanismes de la llengua actual i de demostrar així
la necessitat de recórrer abundosament a l'arcaisme, posat que no vulguem
acontentar-nos amb una depuració soma de la llengua, consistent en
la sola extirpació dels castellanismes més aparents."
("Conversa filològica" del 18 de novembre de 1919.)
"[…] malgrat aquesta forta castellanització del català
modern, aquest continua essent una cosa essencialment distinta del castellà.
Cap aciençat no podria prendre'l mai com una variant del castellà,
del qual difereix pregonament per una infinitat de trets fonètics i
morfològics i àdhuc sintàctics i de lèxic. [...]
encara que ["les defomacions de tota llei que la nostra llengua ha sofert
sota la influència castellana"] persistissin, el català
estaria lluny d'ésser respecte al castellà el que és
l'andalús o el mateix bable. No és un de tants dialectos
españoles [...] sinó una llengua perfectament distinta de
la castellana.
[...] si agrupàvem aquestes ["les llengües novillatines"]
tenint en compte llurs analogies i diferències, el català no
entraria pas en el mateix grup que el castellà, del qual, per certs
trets fonètics i morfològics importantíssims, difereix
més que cap altra llengua romànica."
("Conversa filològica" del 25 de maig de 1920.)
"A l'un el satisfà una llengua provinciana, un idioma, que vindria
a ésser, amb mots i formes catalans, una variant dialectal de la llengua
espanyola; l'altre aspira que Catalunya posseeixi una veritable llengua nacional,
la llengua moderna que hauria sortit de la nostra gloriosa llengua medieval
sense l'acció pertorbadora de l'espanyol."
("Conversa filològica" de l'1 d'abril de 1923.)
"Cal fer notar el caràcter de facultatives, no d'obligatòries,
amb què són presentades una gran part de les innovacions que
afecten la gramàtica. [...] en la majoria dels casos, no es prescriu
la substitució d'una construcció habitual per una construcció
arcaica, sinó que es tracta de tornar a la llengua una construcció
perduda, una paraula gramatical caiguda en desuetud, per tal que, al costat
de l'existent, vingui a augmentar els mitjans d'expressió de la llengua
[...]"
("L'obra de depuració del català", 1924.)
"La meva evolució s'ha aturat i concretat, finalment, en la manera
actual de plantejar el problema de la depuració de la llengua: cal
estudiar bé la llengua viva [...]
[...] El gramàtic per si sol i "a priori" no pot imposar
res. És impossible, des d'un gabinet de treball, de preveure i abastar
tots els casos pràctics. De vegades la solució donada a un cas
determinat resulta violenta. El gramàtic, aleshores, no ha d'encastellar-se
com un déu indiscutible, ans al contrari: atenuar la violència,
desfer-la si és necessari. […]
Jo mateix no sabria establir una norma abans de sotmetre-la a aquella prova
d'eficàcia. Deixo sempre que els nostres escriptors l'experimentin
i decideixin, en definitiva, la seva viabilitat. No tots els escriptors poden
ajudar-me, no obstant. Els veig dividits en tres grups, dels quals només
el tercer pot servir-me: en l'un hi ha aquells escriptors, escorrialla de
l'anarquia del vuit cents, que [...] per comoditat s'erigeixen en defensors
dels seus propis defectes. En un altre grup, potser més perniciós
que el primer, hi ha aquells escriptors que davant una construcció
o un mot que els sembla una millora de la llengua no s'aturen a considerar
si és o no viable [...]. Finalment, en un tercer grup [...] hi ha els
escriptors ponderats, creadors i rectificadors, que no obliden mai la responsabilitat
pròpia.
[...] L'assaig que quatre o cinc anys d'èxit consolid[en], hauria d'esdevenir
regla inflexible. Que poguéssim dir, aleshores: el qui no fa això
o no ho fa així, comet senzillament una falta de gramàtica.
El meu ideal fóra que, gràcies a aquest mecanisme, arribéssim
on ha arribat, sense Acadèmia, Anglaterra. Si més no, ens estalviaríem,
immunes, les atzagaiades de qualsevol gramàtic."
("Conversa amb Pompeu Fabra", maig de 1926)
"L'obra de redreçament de la llengua escrita no podria ara [...]
limitar-se al sol llenguatge literari -amb exclusió dels llenguatges
tècnics, etc.- [...]
Si el català no s'hagués mogut de l'àrea que li assignava
Milà i Fontanals [...], podia llavors més lliurement adoptar
qualsevol innovació enfora de tota consideració de viabilitat
dins la llengua comuna [...]"
("De la depuració de la llengua literària", 1927.)
"En el cas que ens trobem davant una tara greu de la llengua moderna,
llavors és quan [...] hem de recórrer, sia a un arcaisme, sia
a un dialectalisme, sia àdhuc a un neologisme [...] perquè per
sobre de tot cal evitar d'establir un divorci massa gros entre la llengua
escrita i la llengua parlada.
L'acceptació d'una innovació per una gran part de la massa parlant
[...] pot fer bona àdhuc una innovació perfectament arbitrària;
en canvi, un gir antic caigut en desuetud no pot ésser en rigor considerat
de nou com a català sense aquella acceptació."
("De la depuració de la llengua literària", 1927.)
"llenguatge: Expressió dels pensaments per mitjà de la
paraula; el conjunt de mots i maneres de combinar-los usat i comprès
per una comunitat d'homes, esp. quan [sic] fixat i elaborat per un llarg ús."
(Diccionari general de la llengua catalana, 1932)
"Llengua literària, més o menys diferent de la
vernacular, que usa en escriure un poble culte; llengua que té una
literatura"
(Diccionari general de la llengua catalana, 1932)
"Per a la comparació de dues llengües hem de tenir especialment
en compte l'època dels textos comparats i els dialectes a què
pertanyen. Cal referir-se, naturalment, als temps actuals, i els termes de
comparació no han d'ésser els dialectes fronterers, ans aquells
que han cristal·litzat en llengües literàries (dos escriptors
la llengua dels quals pot servir a aquest objecte, serien Mistral i Verdaguer).
Si comparéssim textos catalans primitius amb els provençals
coetanis, ens trobaríem en el cas de semblances que tots ells presenten
també amb els d'altres llengües romàniques."
("Desviacions en els conceptes de llengua i Pàtria", 1934.)
"La llengua és una cosa que va evolucionant, que experimenta
certs canvis dels quals no ens adonem, però que a la llarga fan que
una llengua al cap d'uns certs anys sigui diferent. El treball és evitar-ho,
però si a pesar dels esforços triomfa una forma nova, aleshores
s'accepta. Els gramàtics no poden dir altra cosa que: En aquest moment
això és bo i allò altre és dolent. Per això
algú [Charles Bally] ha dit, amb molt d'encert, que les faltes de gramàtica
d'avui són la llengua de demà."
(Miravitlles, Joan [1971]. Apunts taquigràfics del Curs superior
de català (1934-1935) professat per Pompeu Fabra a la Universitat Autònoma
de Barcelona.)
"[El fet de no admetre totes les variants geogràfiques] fa indispensable
el present advertiment als mestres per a aquells casos en què la forma
consignada en el llibre no sigui l'habitual en el dialecte de llurs deixebles.
En tant que aquella serveix (parts I i II) per a il·lustrar una definició
[...], cal que el mestre la reemplaci per la forma usual en el parlar dels
alumnes: [...] Però, més tard, no ha de deixar mai de fer-los
conèixer la forma consignada en el llibre [...], i fer-los saber que
aquesta és la forma preferida pel llenguatge literari. I llavors caldrà
que els ensenyi quines de les formes dialectals no registrades en el llibre
són tolerables en la llengua literària i quines hi són
del tot inadmissibles [...] un mestre de Barcelona ensenyarà als seus
alumnes que no els cal escriure nosatros sinó nosaltres,
ni aquet sinó aquest, ni capiguer sinó
cabre."
(Gramàtica catalana: curs mitjà, edició de 1935.)
 |
TÍTOL: L'Avens
: revista mensual de lletras, arts y ciencias NUMERACIÓ: Any 1, núm. 1 (3 jul. 1881)-[1893] PUBLICAT: Barcelona : Leteradura, 1978 |
 |
AUTOR: Fabra, Pompeu |
|
 |
AUTOR: Fabra, Pompeu TÍTOL: L'Obra de depuració del català PUBLICAT: Barcelona : Ateneu Barcelonès, [1924?] |
 |
TÍTOL: Revista de Catalunya | |
 |
TÍTOL: Cinc
converses amb Joaquim Ruyra, Víctor Català, Pompeu Fabra,
Josep Carner, Guerau de Liost PUBLICAT: Barcelona : Columna, 1985 |
 |
AUTOR: Fabra, Pompeu TÍTOL: Converses filològiques. Primera sèrie PUBLICAT: Barcelona : Regina, [1920?] |
|
 |
AUTOR: Fabra, Pompeu TÍTOL: Converses filològiques : tria feta per l'autor PUBLICAT: Paris : Ragasol, 1946 |
 |
AUTOR: Fabra, Pompeu TÍTOL: Converses filològiques PUBLICAT: Barcelona : Barcino, 1954-1956 |
|
 |
AUTOR: Fabra, Pompeu TÍTOL: Converses filològiques PUBLICAT: Barcelona : Edhasa, 1984 |
 |
AUTOR: Fabra, Pompeu TÍTOL: El Català literari PUBLICAT: Barcelona : Barcino, 1932 |
|
 |
AUTOR: Fabra, Pompeu TÍTOL: La Llengua catalana i la seva normalització PUBLICAT: Barcelona : Edicions 62, 1984 |
|
TÍTOL: Dijous
dia 10 de març a les 10 de la vetlla conferència a càrrec
del il.lustre filòlec Pompeu Fabra parlant de "La difusió
de la llengua catalana"... PUBLICAT: Barcelona : Imp. R. Bernat, [1932] DESCRIPCIÓ 1 cartell ; 43 x 32 cm [Reproducció del cartell original, dipositat a la Biblioteca del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)] |
|
 |
AUTOR: Fabra, Pompeu TÍTOL: Desviacions en els conceptes de llengua i de pàtria ... PUBLICAT: [Barcelona? : s.n., 1934?] |