El Sr. Josep Joan Moreso, rector de la Universitat Pompeu Fabra, dóna la benvinguda als assistents i agraeix als professors de batxillerat, alguns vinguts de comarques llunyanes, que hagin decidit assistir en aquesta jornada a la UPF. També destaca la importància que té per a la Universitat la seva relació amb els centres de batxillerat donat que, en primer lloc, la UPF és una universitat molt jove i relativament poc coneguda i, en segon lloc, que la UPF no té les titulacions que tradicionalment proporcionen més professors de secundària. En aquest sentit, el rector afirma que la gran assistència esperona la Universitat a continuar en aquesta línia. Després de desitjar una jornada profitosa per a tothom, cedeix la paraula al Sr. Àngel Gil, professor de la UPF i coordinador de les PAU d’aquesta mateixa universitat.
El Sr. Àngel Gil agraeix als participants la seva presència i insisteix en la importància que té per a la Universitat la relació amb els centres de secundària. Ja centrats en el tema de la Jornada, el Sr. Gil destaca que encara que la capacitat de decisió dels presents sigui nul·la sempre és bo el debat, i sobretot en aquesta jornada, en què es podran confrontar dos punts de vista –el dels centres de batxillerat i el de la Universitat–, sobre el tema que precisament és el pont que permet passar de l’un a l’altre: les PAU. A continuació cedeix la paraula a la Sra. Pilar Gómez, coordinadora de les PAU a Catalunya.
El rector agraeix la conferència de la Sra. Gómez, i aprofita per fer algunes reflexions. La primera és sobre l’estat actual de les proves –qüestió central en el sistema universitari–, que en els darrers anys ha aconseguit a Catalunya un sistema d’organització que garanteix igualtat i imparcialitat i que és ben rebut pels destinataris. El rector destaca que aquest aspecte no s’ha de perdre.
La segona reflexió versa sobre els futurs canvis del batxillerat i del sistema universitari. Entre els canvis del sistema universitari destaca la desaparició del catàleg de titulacions, cosa que farà que les universitats puguin ampliar l’oferta de titulacions i oferir algunes titulacions combinades, com per exemple Enginyeria i Administració d’Empreses o Filosofia i Matemàtiques (que ja funcionen a la Universitat d’Oxford, per exemple). Aquestes possibles noves titulacions suposaran un problema al sistema d’accés a la universitat, ja que no encaixen amb les tradicionals branques o vies d’accés . Un altre problema que menciona el rector és el tema de la nota de tall que, de vegades, en casos de notes altes (com en els estudis de Medicina aquests darrers anys) serveixen per estimular els estudiants i el sistema. Per acabar, comenta el fet que la Universitat adapta els seus currículums sobre la base de les competències i de les habilitats i que en el futur el batxillerat també serà així. Es tracta d’estimular les competències ja que els coneixements moltes vegades els tenen.
Seguidament, es fan dues preguntes a la Sra. Pilar Gómez. La primera versa sobre si es coneix l’existència d’un pacte que garanteixi la subsistència de les normatives actuals en relació amb les proves més enllà de les eleccions de l’any 2008.
La Sra. Gómez recorda que molts pocs dies abans de les eleccions de l’any 2004 ja es feien reunions per “eliminar” el sistema de proves i substituir-lo per la prova general de batxillerat, i que el resultat de les eleccions va canviar radicalment el panorama. En tot cas, la Sra. Gómez destaca que el sistema d’accés de què disposem actualment és un dels més equitatius i ben valorats en el nostre entorn, la qual cosa és motiu d’orgull i de satisfacció.
La pregunta següent versa sobre el concepte de competència en els nous currículums.
La Sra. Gómez destaca que, malgrat la dificultat intrínseca a l’hora de definir el concepte mateix de competència, aviat tindrem un currículum de batxillerat que s’hi basarà; però caldrà veure el pes i l’avaluació de les competències dins el currículum. Des del punt de vista de les proves resulta evident que no poden avaluar totes les competències i que algunes han de venir avaluades des dels centres. Es menciona el cas de Biologia, que inclou pràctiques de laboratori mentre que les PAU no les preveuen. En aquest sentit, aquestes competències han d’estar avaluades en el 60% de la nota d’accés que correspon als centres (amb un control adequat de les qualificacions que garanteixi l’equitat del mètode). Acaba dient que el que és important i no cal perdre de vista és el treball dels professors a les aules en el batxillerat.
El Sr. Pelegrí Viader, vicerector de Comunitat Universitària de la Universitat Pompeu Fabra, presenta els participants de la taula rodona i els proposa un seguit de preguntes i de qüestions per motivar el debat, i que ja eren conegudes amb anterioritat per ells. Les qüestions són les següents:
1) Estructura de l’examen: expositiu versus test o combinació dels dos tipus. Aspectes de dispersió en la correcció, objectivitat dels resultats...
2) Ponderació de l'examen. Tant la ponderació de cada matèria com la ponderació de la nota final amb la mitjana de batxillerat. Què en penseu de la possibilitat que cada estudi pogués fer “una cistella” amb diferents notes per obtenir la nota d’entrada als estudis?
3) Com veieu l’organització de les PAU centralitzades? Avantatges? Inconvenients? Com veuríeu que cada universitat organitzés la seva pròpia entrada (pensem que amb el nou EEES les titulacions poden ser d’allò més diverses i noves!) o afegís proves específiques per a algunes titulacions?
4) Creieu que el “programa” de les PAU afecta de manera important el contingut real de les classes que s’imparteixen a batxillerat? Si és així, com ho veieu?
5) Qualsevol altre tema que preocupi especialment en relació amb la vostra àrea temàtica. En particular si calen les PAU o si una nova organització les farà innecessàries.
En primer lloc, intervé la Sra. Maria Verdaguer, professora de Filosofia de l’IES Blanxart de Terrassa, sotscoordinadora de Filosofia, i que centra la seva intervenció en l’examen d’aquesta matèria. Comenta l’evolució de l’examen i com s’han produït alguns canvis tant en la llista d’autors (a la qual es va afegir John Stuart Mill) com en l’estil de redacció de les preguntes, en què s’ha buscat tenir molta cura i concreció en el redactat. Aquestes modificacions, juntament amb la claredat dels criteris públics de correcció i en les directrius a l’hora de distribuir la puntuació de l’examen, han donat molt bon resultat. La Sra. Verdaguer destaca que tot i haver-hi criteris clars i públics de correcció, alguns professors s’han queixat de determinats correctors que semblen vulnerar-los sistemàticament, i demana que aquests correctors puguin ser apartats. En relació amb la possibilitat de fer un tipus d’examen diferent, la Sra. Verdaguer opina, a títol personal, que la prova actual demana un bon domini del llenguatge per part dels estudiants, domini que no tenen (degut, en part, a una major familiaritat amb el llenguatge informal típic de l’ús del mòbil i d’Internet que no pas amb el llenguatge rigorós dels textos erudits), i que en un examen tipus test els estudiants potser mostrarien més coneixements concrets però seria impossible esbrinar la seva capacitat d’emprar el llenguatge de manera filosòfica, és a dir, per transmetre idees així com per analitzar-les, jutjar-les i opinar-ne.
A continuació intervé el Sr. Miquel Berga, degà de la Facultat d’Humanitats de la UPF, antic catedràtic d’institut i president de l’Associació de Professors d’Anglès de Catalunya, que centra la seva intervenció en l’examen d’anglès. El Sr. Berga comenta que sigui quin sigui el futur de les PAU, aquestesportaran una prova d’anglès ja que una llengua estrangera en la nostra societat; i que s’ha de fer un esforç decidit per tal que Catalunya sigui plenament trilingüe en un futur proper de manera que la nostra “marca d’identitat nacional” sigui el coneixement del català, del castellà i també de l’anglès (i potser d’altres llengües). En aquest sentit, destaca que la introducció de la prova de comprensió oral ha tingut un efecte molt beneficiós, ja que ha provocat que es treballi més aquest aspecte al batxillerat, amb el qual la millora del nivell d’anglès és notable. Davant la possibilitat que en el futur hi hagués una prova d’expressió oral menciona la gran complexitat organitzativa que comportaria. Segons l’opinió del Sr. Berga, l’examen és actualment raonable i manté un cert equilibri entre la part objectiva (corresponent a les preguntes d’opció múltiple) i la part més susceptible de subjectivitat en la correcció (la corresponent a l’expressió escrita). Destaca la importància de mantenir l’expressió escrita per tal d’evitar el risc que l’assignatura d’anglès al batxillerat es converteixi en un entrenament per respondre proves tipus “Multiple Choice”. Ja centrat en el marc estrictament universitari, el Sr. Berga recorda que la desaparició del catàleg de titulacions farà que cada universitat, prèvia autorització dels òrgans reguladors, pugui definir titulacions pròpies. El Sr. Berga valora positivament el fet que cada universitat pugui definir les seves titulacions i troba raonable que en el futur centres o universitats puguin demanar proves específiques (compatibles amb el sistema general) o bé un nivell específic de llengua anglesa.
A continuació, el Sr. Jordi Pérez, degà de la Facultat de Ciències de la Salut i de la Vida de la UPF i doctor en psicologia, reconegut expert en temes d’avaluació, centra la seva intervenció a respondre les preguntes del moderador amb les propostes següents:
1. Sempre que es pugui, seria desitjable la màxima objectivitat per tal de garantir equitat en la correcció i a part optimitzar l’ús de recursos humans i públics (òbviament, hi hauria matèries en què les proves no podrien ser objectives, com seria el cas d’un comentari de text).
2. Respecte a la ponderació, el Sr. Pérez opina que si les notes del batxillerat fossin realment uniformes entre els diferents centres, el raonable seria que la nota del batxillerat es mantingués en el 60% (o que pugés), ja que s’hi avaluen altres competències relacionades amb les habilitats i les competències transversals (expressió oral, escrita...), competències que no es poden avaluar simplement a partir de tres dies d’examen en les PAU. En canvi, si no es pogués demostrar la uniformitat de les notes, seria aconsellable invertir els percentatges i assignar un 40% a la nota del batxillerat i un 60% a la nota de les PAU.
3. Sobre la possibilitat que cada universitat plantegi les seves pròpies proves d’accés, el Sr. Pérez és partidari que cada universitat seleccioni els seus estudiants, sempre mantenint els paràmetres mencionats per la Sra. Gómez (igualtat, mèrit i capacitat). Com la prova unificada “funciona” es podria optar per un sistema amb una prova unificada i després una de particular del centre.
4. Segons el Sr. Pérez resulta evident que l’examen de les PAU afecta molt la manera de fer i d’orientar les classes de batxillerat, encara que la situació seria diferent si el pes de les competències del batxillerat fos més alt en la ponderació final o si la prova de les PAU comprengués tot el currículum del batxillerat o si es fes un currículum realista que permetés que s’impartís en la seva totalitat.
5. Finalment, manifesta la seva preocupació per la uniformitat de les notes i si l’accés a la universitat espanyola d’alumnes estrangers i la implantació del districte únic no podrien suposar, com ha sentit en opinions d’altres col·legues, una discriminació per als estudiants catalans.
La intervenció següent correspon a la Sra. Marina Mujal, professora de l’IES Fontdevila de Gironella, que ha estat sotscoordinadora de Volum de l’Àrea d’Arts, i que centra la seva intervenció en les proves del batxillerat artístic, que segons la seva opinió han arribat a un estadi de normalitat després d’uns començaments difícils degut en part a la manca inherent d’objectivitat d’alguna de les proves que es plantegen. L’evolució del model d’examen ha fet que cada matèria s’estabilitzi i tingui uns criteris clars. En l’àmbit de les arts la prova de les PAU condiciona decisivament els currículums, ja de per si molt oberts. Sembla haver un consens dins de l’àrea que fa que no calgui definir, per exemple, llistes d’autors, escultors..., ja que les preguntes estan fetes per no dependre d’una llista tancada. També menciona la dificultat logística de l’examen, per exemple de dibuix artístic, que necessita un cavallet per a l’expressió artística (1 metre per 70 centímetres, però també un pupitre i una cadira per fer la part escrita corresponent. Finalment, demana si es podrien habilitar més seus per a l’examen del batxillerat artístic, ja que els estudiants d’aquest tipus de batxillerat, pel fet de tenir centralitzat el tribunal han d’aixecar-se molt més d’hora i desplaçar-se a Barcelona (en el cas del seu institut), de vegades carregats amb força material (com és el cas dels que han de realitzar una escultura en la prova de Volum). Respecte a l’objectivitat, la Sra. Mujal recorda que encara que la prova no sigui objectiva la correcció ho ha de ser al màxim, i comenta que en Dibuix Artístic es fa una doble correcció a tothom.
L’últim a prendre la paraula d’aquest torn d’intervencions és el Sr. Antoni Gomà, professor de Matemàtiques a l’IES Joanot Martorell, el qual comença afirmant que les PAU han de ser un complement a la feina que es fa en els instituts de proporcionar als estudiants les habilitats bàsiques i transversals marcades en els currículums, de manera que les PAU no han de preguntar-ho tot. Per altra banda, segons la seva opinió, les PAU condicionen molt la docència de les assignatures del batxillerat, com es veu de manera molt clara en les matemàtiques, en què la gran extensió del programa fa que les matèries de segon curs de batxillerat que no surten a la prova de selectivitat es deixin d’impartir en la majoria d’instituts (com és el cas d’estadística, que en canvi sí que entra en els exàmens de biologia de les PAU); també condiciona el contingut del curs en el qual s’imparteix la matèria. Cita com a exemple estadística, que si es fa a primer s’utilitza l’ordinador; mentre que si es fes a segon i entrés a les PAU no es faria amb ordinador (ja que les PAU no ho preveuen). També es refereix a l’organització centralitzada de les proves, que és vista com a molt positiva, i diu que proves específiques per accedir a diferents estudis universitaris provocarien moltes dificultats als centres de batxillerat, particularment en la part de tecnologia (ja que algunes facultats podrien demanar més estadística i d’altres més integrals, amb la dificultat de compatibilitzar-ho tot). En relació amb la possibilitat d’establir diferents ponderacions en les matèries de les PAU segons l’estudi al qual es vol accedir, el Sr. Gomà reclama que es faci un esforç abans per vincular clarament les vies d’accés a les titulacions, ja que amb la normativa actual es pot cursar Arquitectura sense haver fet dibuix, o alguna enginyeria sense haver fet matemàtiques en el batxillerat, per exemple. Finalment, sobre el tema de l’objectivitat de les preguntes es mostra partidari que una part de cada examen fos de resposta múltiple (cosa que millora l’objectivitat, i que en el cas de les matemàtiques permetria preguntar alguns aspectes teòrics més conceptuals, que actualment no es plantegen, i que de fet ja es fa en alguna opció dels exàmens d’altres assignatures de tecnologia). També recorda que la possibilitat de formular l’examen de matemàtiques en forma de test (o parcialment) sempre genera moltes discussions. Acaba la seva intervenció recordant que sembla que els estudiants homes acostumen a obtenir millors resultats en les proves tipus test que les dones i que, per tant, introduir sistemàticament aquest tipus de prova podria suposar un perjudici per a les estudiants. En aquest sentit comenta que en la propera reunió de la comissió internacional de les proves Cangur (de la qual ell en forma part) es presentaran diverses ponències estadístiques per avaluar l’impacte del gènere en el resultat d’aquestes proves (que sí que són tipus test).
El Sr. Pelegrí Viader dóna les gràcies als participants i obre el torn de paraules, en què es mencionen els aspectes següents (es recull el nom de les persones que s’identifiquen):
1. Una professora comenta que ha trobat a faltar l’anàlisi de la prova de les matèries comunes. Recorda que si bé és difícil interpretar i redactar un text filosòfic, també ho és en el cas de la història o de l’economia, poc avaluables amb exàmens tipus test (o masculí). Recorda que cal plantejar quin és el paper dels centres, si ensenyar a pensar o a resoldre exàmens tipus carnet de conduir, és a dir, si el que s’ha de fer és “fer que pensin o que aprenguin a resoldre exàmens”.
La
Sra. Verdaguer contesta que ella és partidària del màxim d’objectivitat en les
preguntes, però no de resposta tancada, perquè s’ha de potenciar l’ús del
llenguatge per al bagatge cultural.
El Sr. Pérez creu que les proves objectives no són incompatibles amb les competències bàsiques com llegir i escriure adequadament i que alguns aspectes s’adapten més a les proves objectives que d’altres; però insisteix en la idea que les competències bàsiques s’han d’avaluar als centres i deixar a les proves els aspectes més objectius. Cita com a exemple els estudis de Biologia de la UPF, on hi ha una gran diversitat de mètodes d’exàmens. Els estudiants fan proves d’elecció múltiple però també es fan servir eines d’avaluació no objectiva, com seria un portafoli, en què els alumnes han de reflexionar sobre el grau d’assoliment de diverses competències transversals bàsiques: parlar en públic, escriure, treballar en equip... “Dime cómo evaluas y te diré como aprenden tus alumnos”, conclou.
Al Sr. Berga li sembla molt interessant aquesta discussió entre educadors: fa referència a altres competències com les de pensar o descodificar les “mentides” que ens arriben de l’ambient social. Afirma que no cal perdre's en l’obsessió de la prova; però qui la prepara ha de ser conscient de les seves responsabilitats.
En aquest punt intervé el Sr. Miquel Llobera, coordinador de Biologia durant els últims deu anys i present com a públic, que expressa la seva opinió sobre les proves “tancades”. Considera que no són realment “objectives”, ja que en un experiment fet recentment, en el qual es demanava als estudiants que justifiquessin el perquè de les seves respostes, es va observar un 50% de falsos negatius i un 30% de falsos positius. És a dir, un percentatge significatiu triava la resposta correcta basant-se en arguments erronis o bé s’equivocava també usant arguments erronis, fet que, en definitiva, no estaria avaluant els coneixements de l’estudiant si no el seu mecanisme mental de selecció entre alternatives, que és diferent del raonament.
La Sra. Verdaguer no està a favor de les proves tancades, però pensa com seria aquest tipus de proves adaptades a l’examen de filosofia. La seva experiència en el seu institut, on ella proposa aquest tipus de proves, és que, encara que els alumnes “pateixen” un domini molt fluix del llenguatge, en els exàmens d’elecció múltiple obtenen molt bona nota, resultat que la porta a la conclusió que en realitat els estudiants saben més del que són capaços d’explicar i d’argumentar per escrit.
2. Una professora de filosofia remarca la manca de competència lingüística dels estudiants i menciona que la solució no ha de ser adaptar les proves als estudiants, sinó que són els estudiants que s’han d’adaptar a les proves per poder així millorar les seves capacitats de comunicació i adaptar-se a la realitat universitària. També introdueix a la discussió la diferència entre els exàmens de Filosofia i d’Història, i afirma haver sentit dir que l’objectiu dels exàmens de Filosofia és que l’estudiant pensi, mentre que el d’Història és que l’alumne memoritzi i exposi. Aleshores es planteja la influència que aquesta diferència pugui tenir sobre la tria que fa l’alumne d’examinar-se d’una matèria o de l’altra.
La Sra. Verdaguer afirma desconèixer el que s’afirma sobre la diferència entre els exàmens de Filosofia i els d’Història. Sobre els motius per fer la tria, afirma que els desconeix: potser la llista limitada d’autors en Filosofia ajuda a explicar la diferència d’alumnes que escull una o altra.
Un altre professor, que ho és de Filosofia i també d’Història, diu que segons la seva opinió el motiu de la tria és el contingut de l’examen (Filosofia = 5 autors i Història = 8 temes). També comenta que en les reunions de coordinació, els professors d’Història es queixen dels de Filosofia per aquest motiu. Sobre l’impacte de les PAU sobre el que s’explica a les aules afirma haver sentit casos en què el professor només explica els 5 autors de filosofia o els 8 temes d’història que entren a les PAU; que a més sempre es refereixen als segles xix i xx. En tot cas, segons la seva opinió el programa de les PAU condiciona excessivament el segon curs de batxillerat, i insisteix que si les proves són de maduresa s’ha d’ensenyar a pensar i a raonar per escrit.
El Sr. Viader insisteix en la seva reflexió de si s’està demanant massa a les PAU.
3. La Sra. Gómez pren la paraula i comenta en general els temes que s’han suscitat:
- Sobre la tria d’estudiants entre Història i Filosofia resulta difícil explicar-ne les causes; però adverteix que el fet que a primer de batxillerat també hi hagi alguna assignatura de Filosofia pot ajudar.
- També menciona el problema del disseny del currículum de batxillerat, i que si les competències bàsiques estiguessin ben assolides se simplificaria la feina en les proves. Comenta que el problema de l’ús del llenguatge també està alimentat pels mitjans, en què es veuen naturals les faltes d’ortografia com a reclam publicitari, per exemple.
- Agraeix la presentació de la Sra. Marina Mujal sobre la via de les arts. En aquest cas, destaca que en el batxillerat d’arts el currículum no fixa temes concrets i que de fet no hi ha llibre de text de cap matèria. En aquest cas, la prova de les PAU s’ha convertit en el punt de referència de l’ensenyament a secundària.
- Sobre la distinció prova objectiva-no objectiva, oberta-tancada o resposta múltiple (assenyala que usem diferents noms), insisteix en la necessitat de precisar molt bé l’enunciat de les preguntes.
- També afirma que es treballa per afinar criteris de correcció i d’aplicació, i es recorda que cada curs es fan fora del sistema “no pocs correctors”, en la mesura que es detecten desviacions o comportaments inadequats.
- Sobre la prova d’anglès, destaca que les PAU envien un senyal important als centres, però que no es pot construir des del terrat. Afirma un altre cop que la prova (suposant que s’introduís en la prova de llengua estrangera una part d’expressió oral) ha de ser un acompanyament de la feina de l’institut.
4. El Sr. Viader comenta que quan ell era professor de COU, les PAU no suposaven cap preocupació; potser en part perquè el nombre d’estudiants que les feien era molt inferior al d’ara (actualment són un 25.000 estudiants que es presenten a les PAU). També recorda com algun cop s’havia arribat a examinar expressió oral d’anglès i francès. Per continuar el debat reflexiona que fins al moment està massa focalitzat en el tipus de proves i proposa tornar al tema de les competències i si cal avaluar-les a les proves o només avaluar coneixements.
El Sr. Pérez recorda la definició de “competència” com la “capacitat per desenvolupar una acció que permeti una finalitat concreta” i que pot tenir objectius educatius diferents: habilitats, coneixements, actituds. Opina que no es poden avaluar totes les competències a les PAU i que aquestes s’han de basar en coneixements teòrics o de maduresa, i insisteix en la idea que les habilitats i les competències transversals ja han de venir avaluades de la secundària. Noves proves més objectives no canviarien l’actitud i els recursos dels estudiants. Destaca que les proves objectives són molt més econòmiques i que l’objectivitat cal definir-la com el fet que la nota no depengui de la persona que corregeix; el que no pot ser és que el futur d’un estudiant depengui de la persona que corregeix un examen, afirma.
El Sr. Viader recorda que altres sistemes es basen exclusivament en proves tancades tipus test, com és el cas dels EUA.
La Sra. Gómez insisteix en la idea que l’estructura de l’examen també depèn dels objectius que s’hi persegueixin: si és un MIR amb un qüestionari tancat, extens, o com en el cas de les PAU on hi ha tantes matèries. Una altra qüestió és plantejar si cal realment tornar a fer set exàmens diferenciats i a preguntar coses que ja s’han avaluat al batxillerat, i que potser caldria pensar en un examen més global en el qual alguns continguts potser podrien ser avaluats en una part objectivament.
5. Una altra intervenció tracta un tema més pragmàtic, i és el de la normativa de la doble correcció, segons la qual la nota final de l’estudiant que opta per aquesta via de revisió és la mitjana de la nota dels dos correctors que revisen el seu examen. Un professor pregunta si no seria més just que la nota fos la més alta o la segona, que se suposa que es fa més acuradament.
La Sra. Pilar Gómez respon que en aquest cas la normativa legal no deixa lloc a cap altra interpretació. Recorda que en el procés de doble correcció la segona nota pot ser encara inferior a la primera, i, per tant, no sempre la segona qualificació és més avantatjosa per a l’estudiant.
6. Una professora de castellà i llatí i tutora de segon de batxillerat insisteix en la dificultat d’objectivar les proves d’aquestes matèries i introdueix la problemàtica de les indicacions incorrectes que alguns vigilants d’aula fan als estudiants durant la realització de les proves de les PAU. També comenta que les proves no són tan determinants, ja que normalment no modifiquen molt la nota de l’expedient. Afirma que normalment un estudiant que va bé en el batxillerat fa unes bones PAU. Per altra banda, destaca que les PAU també condicionen positivament els professors en l’aula, ja que obliguen a complir els programes i estimulen els professors a assolir els objectius d’ensenyament.
El Sr. Àngel Gil recorda que aquests fets (les indicacions a les aules durant les proves PAU) són aïllats i que estan expressament prohibits en la normativa actual; la responsabilitat d’evitar aquests comentaris és del president de cada tribunal.
7. Una professora de Biologia comenta que efectivament la nota d’expedient no és tan diferent a la nota de les PAU, però expressa la seva preocupació pel fet que potser per una dècima els estudiants no poden entrar als estudis que demanen. Sobre el tema de les habilitats relatives al llenguatge, recorda que ara arriben molt més estudiants a les PAU que abans i que a la universitat actualment arriben estudiants de molts tipus, reflex del que es viu als instituts. Aquesta professora afirma que en el cas de Biologia les proves afecten molt positivament la docència i que hi ha una satisfacció generalitzada amb la prova, tant en l’estructura general com en els criteris de correcció, especificats molt clarament i que fan que, sense ser proves de resposta múltiple, resultin en una correcció molt objectiva. S’insisteix en la idea que “objectiva” no implica “tipus test”, i destaca que les pautes de correcció “model Pisa” són una meravella. Finalment introdueix un altre tema de discussió sobre aquells centres que sistemàticament presenten una discrepància anòmala entre la nota del batxillerat i la nota que els seus estudiants obtenen a les PAU, fet que faria convenient la intervenció de la instància que correspongui.
La Sra. Pilar Gómez comenta que la informació sobre les notes de cada centre s’obté a l’Oficina de Coordinació i que se n’informa oportunament; però que ni l’Oficina d’Organització i de Coordinació de les PAU ni el Consell Interuniversitari de Catalunya no tenen competències sobre els centres de batxillerat, sinó únicament sobre l’organització de les proves.
Acabada la taula rodona, el Sr. Eladi Baños, vicerector de Docència i Ordenació Acadèmica de la UPF, agraeix als presents –en nom de la Universitat– la seva assistència i participació i passa a resumir breument quina és la situació de les universitats en relació amb les noves titulacions, fruit de l’adaptació a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES). Informa que s’espera per a finals del mes d’octubre el nou decret d’organització de noves titulacions universitàries. Segons l’opinió del vicerector, les universitats optaran per titulacions similars a les que hi ha ara i que el mes de setembre del 2008 començaran algunes titulacions adaptades; però la majoria ho faran el curs 2009-2010 i totes hauran d’estar en marxa el curs 2010-2011. A Catalunya el Marc General de Programació està per concretar i el Departament d’Universitats, Innovació i Empresa aprovarà les noves titulacions del 2008 al mes de gener, segons les darreres previsions. El vicerector comenta que no és previsible un gran nombre de titulacions noves per al curs 2008-2009 i que aquest serà el cas de la UPF, on només es posaran en marxa les imprescindibles per necessitats d’espais o estratègiques de la UPF. Finalment, i de cara al professorat de secundària, reitera que no és previsible que apareguin moltes titulacions de noms tan diferents dels actuals que puguin provocar sorpresa; més aviat seran titulacions amb el mateix nom però amb especialitzacions i itineraris nous, cosa que sens dubte ha de tenir conseqüències sobre les vies d’accés i les especialitats de batxillerat. Com a punt final ofereix als presents l’organització dins de la Universitat Pompeu Fabra d’una reunió informativa en el futur sobre el tema.
NOTA: amb posterioritat a la Jornada han estat publicats els decrets següents:
- “Real Decreto 1393/2007, de 29 de octubre, por el que se establece la ordenación de las enseñanzas universitarias oficiales”. http://www.boe.es/boe/dias/2007/10/30/pdfs/A44037-44048.pdf
- Reial Decret que regula el batxillerat, aprovat amb data 2-11-2007 (referència pendent)