Primer. En altres circumstàncies, la lectura del PLOU hauria pogut suscitar un debat sobre
el caràcter més o menys superficial d'algunes millores evidents respecte a la LRU. Les maneres
autoritàries utilitzades al llarg del procés i el mal tracte dispensat pel govern espanyol a les
universitats i als seus representants fan inviable qualsevol apreciació selectiva de les virtuts de
la llei i encara més impossible la seva difusió. Els mètodes del govern han portat els defectes
parcials i la inadequació global d'aquesta llei a un veritable extrem.
Segon. És una llei particularment indulgent amb les universitats privades. Petites
exigències de normalitat (que són de sentit comú) a canvi d'un reconeixement d'igualtat amb les
universitats públiques i una llista important d'avantatges, que arriben a fer pensar si el model
d'Universitat pública del govern és una Universitat privada.
Tercer. El text actual deixa els estudiants del futur en un mar de dubtes sobre l'accés a la
Universitat. Només una cosa clara: l'amenaça de l'elitisme allà on aquesta paraula perd el sentit
universitari (l'elitisme científic) per passar a significar domini dels sectors socials més
acomodats entre els estudiants universitaris espanyols.
Quart. La implantació de la nova llei complicarà enormement la carrera universitària del
professorat, augmentant fins a la confusió les categories i les condicions de tipus formal per a
accedir-hi, i jugant a un equilibri fictici entre contractats i funcionaris que mai no s'acaba de
fonamentar.
Cinquè. Sens dubte que la LOU disminueix la capacitat d'intervenció dels representants electes dels òrgans de govern universitaris en el propi govern de la Universitat i, per tant, allunya de cada membre de la comunitat el dret a intervenir en el destí de la institució i desincentiva la participació de tots els estaments en la marxa de la Universitat. Això es disfressa amb una elecció per sufragi universal del rector, que es proposa en un dels passatges, tècnicament parlant, menys reeixits del redactat inicial i final.
Sisè. La llei no aclareix res d'un dels aspectes més importants i més urgents de la reforma
que ja fa uns anys està reclamant la Universitat espanyola: el sistema de finançament. Una
conseqüència immediata d'aquest buit és la ignorància en què queden els treballadors universitaris
pel que fa a l'evolució de les seves retribucions, circumstància que no per massa coneguda s'ha
d'entendre com a justificable. Igualment greu són les conseqüències que això suposa per a la
política científica i la innovació docent. Els responsables de la docència i de la recerca hauran
de considerar imprudent qualsevol actitud que vagi més enllà de l'estat d'indecisió derivada d'una
llei de finançament inexistent.
Setè. En definitiva, és la llei de desconfiança dels representants públics en la Universitat pública. Una llei per al desconcert general, que només el rigor professional i la capacitat de servei de les persones integrades en el sistema universitari podran vèncer lentament, i no sense un desgast que amb un mínim de sensibilitat política s'hauria pogut evitar.