(inclosa
la modificació introduïda per la LO 7/1998)
Barcelona, ed. Atelier, 1998. PVP 1.250 ptes.
Traducció catalana a cura de l' Àrea de Dret Penal i de l' Institut
de Lingüística Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra
Direcció: Dr. M. Teresa Cabré Castellví
(catedràtica de filologia catalana i directora de l' IULA) / Jesús
M. Silva Sánchez (catedràtic de dret penal) / M. Teresa Castiñeira
(catedràtica de dret penal).
Coordinació: Dr. David Felip i Saborit /
Judit Feliu i Cortés
Traducció: Dra. M. José Magaldi, Dr. David
Felip, Dr. Ramon Ragués, Dr. Guillermo Benlloch, Carles Mir Puig,
Ricard Robles, Nuria Pastor.
Pròleg
Un repte jurídic
El món del dret és un dels àmbits en què l’ús del català resulta més problemàtic; el dret penal és, segurament, el camp més impenetrable. Reflecteix aquesta realitat una prospecció a les biblioteques, jutjats i, fins i tot, a les facultats de dret. Tres motius són en l’origen d’aquesta situació.
En primer lloc, la història. Algunes manifestacions del dret privat català van sobreviure al Decret de Nova Planta. El dret públic, en canvi, va desaparèixer completament de l’escenari jurídic. El català, per tant, no estava present quan es va forjar el dret penal modern amb les codificacions del segle passat. El breu parèntesi de la II República no va arribar a alterar d’una manera significativa aquesta situació. Més tard, en el moment de la restauració democràtica, no s’havia mantingut una tradició jurídico-penal en llengua catalana sobre la qual es pogués fonamentar el desenvolupament d’un llenguatge jurídic modern.
En segon lloc, la política. En la tradició europea continental, el dret penal constitueix el nucli de la sobirania dels estats. No és estrany que l’Estat central es mostri reticent davant de qualsevol cessió de poder relativa a aquesta matèria. Per aquest motiu, el dret penal ha quedat completament al marge de la reestructuració autonòmica de l’Estat espanyol. En efecte, tal com s’indica de manera taxativa en l’article 149.1.6a de la Constitució espanyola, la legislació penal és competència exclusiva de l’Estat. L’eix central del dret penal que s’aplica a Catalunya és, per tant, un Codi penal escrit en castellà que prové de les Corts Generals.
En tercer lloc, la praxi. Exclosa la possible existència d’un dret penal català, tampoc no ha quallat un dret penal en català. No oblidem que el dret penal és, potser, la disciplina jurídica més judicialitzada, és a dir, que el seu vessant pràctic es concentra bàsicament en l’activitat als jutjats i tribunals. I, per raons molt diverses, aquesta activitat es realitza quasi exclusivament en castellà. El llenguatge jurídico-penal català no ha tingut, per consegüent, un hàbitat natural on desenvolupar-se.
No obstant això, en l’actualitat s’observen alguns factors que poden alterar positivament aquest panorama. Molts dels integrants de les noves fornades de llicenciats en dret han adquirit una major competència lingüística que els seus predecessors. A més d’aquest increment pel que fa a la competència lingüística en català dels nous juristes, un altre factor remarcable és l’aparició en escena d’un nou agent, els Mossos d’Esquadra. El seu desplegament i el fet que aquest cos de policia introdueixi el català en la gènesi dels procediments penals pot ajudar a què el català disposi d’un espai en l’aplicació diària del dret penal als tribunals. Així mateix, les necessitats de formació d’aquest cos generen noves demandes que poden contribuir a assentar un llenguatge jurídico-penal català.
Correspon a la universitat d’aprofitar aquests canvis que s’estan produint per dotar el llenguatge jurídic en català d’un major rigor científic. Fins fa poc, el principal punt de referència era la traducció del Codi penal a cura del professor Josep M. Escrivà, feta el 1985. Aquesta obra, però, no va tenir continuïtat en un període de reformes legislatives constants. En els darrers temps, els esforços s’han començat a reprendre i, recentment, ens ha arribat ja una primera traducció del Codi de 1995. Des de la Universitat Pompeu Fabra volem enriquir el panorama actual amb una nova traducció, que permet als operadors jurídics catalans fer ús, a l’hora d’emprar textos legals, d’un dret força habitual quan treballen amb d’altres llengües: el dret d’escollir.
Un repte lingüístic
Tothom sembla acceptar que la comunicació especialitzada presenta unes característiques específiques que la diferencien de la comunicació general. Aquesta especificitat rau tant en els factors que intervenen en la seva transmissió del coneixement com en les característiques intrínseques dels missatges que produeix.
Des del punt de vista dels elements que intervenen en el procés de transmissió de coneixements especialitzats, la comunicació especialitzada es caracteritza almenys per tres factors: perquè vehicula una temàtica específica desconeguda per als no especialistes, perquè els seus emissors són especialistes d’un tema i, finalment, perquè només es dóna en situacions de caràcter professional (interacció entre especialistes o formació de futurs especialistes).
Els temes especialitzats ho són precisament perquè han hagut de ser objecte d’aprenentatge en contextos acadèmics o professionals. L’assumpció de les denominacions i formes expressives pròpies d’una especialitat es realitza de manera progressiva, i simultàniament amb l’aprenentatge dels seus continguts. A diferència dels coneixements generals, que s’adquireixen de manera inconscient per experiència directa, els coneixements especialitzats requereixen un aprenentatge explícit, que es vehicula a través de la transmissió verbal (oral o escrita) d’aquests coneixements per part dels especialistes en la matèria, o per la transmissió de l’experiència, per contacte directe amb el medi professional. Aquesta transmissió no suposa només el traspàs del contingut seqüencial de la matèria, sinó sobretot la perspectiva des de la qual una matèria ha de ser conceptualitzada. És precisament aquesta òptica la que dóna la característica d’especialitzat a un tema determinat. Aprendre, doncs, una temàtica especialitzada significa interioritzar els seus continguts i l’òptica de la seva significació, sempre a través d’un aprenentatge explícit.
Cada disciplina o àmbit especialitzat disposa de recursos lingüístics propis per expressar el coneixement i transmetre’l. El més conegut d’aquests recursos és la terminologia que s’utilitza per denominar els conceptes propis d’un camp de coneixement. Però la terminologia no és l’únic recurs de la comunicació especialitzada, sinó només el més rellevant i visible. Al costat dels termes de cada disciplina, la fraseologia pròpia de cada àmbit temàtic i una sintaxi adequada a la finalitat de cada document especialitzat són també elements importants.
Així doncs, se sol dir que l’especificitat dels textos especialitzats es basa en la concurrència de tres blocs de condicions: el primer, de caràcter semàntico-cognitiu (percepció i representació de la realitat des d’un punt de vista especialitzat); el segon, de caràcter lingüístico-gramatical (ús de la terminologia, fraseologia i regles sintàctiques específiques); i el tercer, de caràcter textual (format del document i disposició de la informació d’acord amb el registre especialitzat i amb la tipologia documental de l’àrea de treball).
En l’àmbit del dret els tres factors tenen una impor-tància especial.
Cognitivament, els termes jurídics no es corresponen amb la significació que els parlants no especialistes donen a les mateixes unitats d’expressió en situacions no especialitzades. Qualsevol figura jurídica és extremadament precisa, almenys en el cos d’una llei. La denominació que serveix per expressar-la pot coincidir formalment amb una paraula de la llengua general, però el seu significat, o més ben dit, la seva delimitació conceptual, difereix: l’una, la jurídica, és precisa i ben delimitada; la general és ambigua i de límits difusos.
Lingüísticament, l’àmbit del dret es caracteritza per una terminologia pròpia sovint coincident per la seva forma amb mots de la llengua comuna, però sobretot es distingeix per una fraseologia molt específica i per una sintaxi només pròpia dels documents jurídics. Aquesta especificitat ha permès de parlar sovint de «llenguatge jurídic», amb més justificació en el camp del dret que no es pot fer en d’altres àmbits.
Textualment, l’àmbit professional del dret requereix tipus de documents de diferents propòsits i formats per vehicular la representació conceptual i facilitar la transferència de coneixement. En aquest sentit, els textos professionals es diferencien, pel que fa al format, dels teòrics i dels normatius. La redacció d’una llei, d’un contracte o d’un testament segueix unes regles textuals molt prefixades que s’han de respectar.
Síntesi
La traducció del text del Codi penal al català ha hagut de tenir en compte els tres blocs de condicions esmentats: el primer, per no pervertir el contingut; el segon, perquè la seva expressió fos versemblant per a un jurista català; i el tercer, perquè el format fos l’adequat al text d’una llei.
Les dificultats no han estat poques. L’escàs nombre d‘obres terminològiques en català que recullen el vocabulari jurídic ens ha obligat a adaptar, en alguns casos, unitats terminològiques. Així mateix, la manca de tradició de textos jurídics en català ha fet difícil d’establir el grau de lexicalització de certes unitats fraseològiques que, d’altra banda, en castellà semblen estar totalment consensuades. En aquests dos aspectes, en concret, el treball conjunt de juristes i lingüistes ens ha permès d’arribar a consolidar un text que, en la nostra opinió, inclou una terminologia i una fraseologia adequades. També ha calgut emmarcar temporalment els fets i les hipòtesis descrits en el text legal per arribar a una coherència i uniformització total dels temps verbals utilitzats al llarg de tot el document.
Al marge de les dificultats que hem anat trobant en la tasca de traducció i correcció, el fet que hagin estat juristes especialitzats en dret penal els qui hagin fet la traducció ja dóna d’entrada una garantia a l’equivalència conceptual del text traduït. Pel que fa a les regles lingüístiques emprades sistemàticament en la traducció, s’ha prioritzat la literalitat per damunt de les expressions més genuïnes seguint el principi de la naturalitat, és a dir, emprant les unitats que haurien expressat els juristes en cas que haguessin redactat l’original de la llei en català; això pot fer que de vegades el text sembli una mica forçat en català, perquè s’ha tendit a fer correspondre al màxim possible la traducció a l’expressió de la llengua d’origen del document, evidentment sense oblidar la correcció lingüística. Finalment, el text ha respectat les normes textuals pròpies d’aquest tipus de document, independents en aquest cas de la llengua d’expressió.
La satisfacció que provoca publicar una obra d’aquestes característiques, fruit de la tasca conjunta de juristes i lingüistes, no ens ha de fer oblidar que encara tenim un llarg camí per recórrer. En aquest camí, hauríem de continuar treballant per constituir un corpus de refe-rència (obres teòriques en català, diccionaris i vocabularis, traduccions ben fonamentades, etc.), que ens permeti d’arribar a la fixació i consolidació del llenguatge jurídic català.