STS, 1ª, 19.9.1998

Magistrat ponent: Alfonso Vilagómez Rodil

El testament notarial atorgat el 14 de març de 1980 per l’hereva i germana del conegut pintor Benjamín Palencia (1894-1980) en l’establiment psiquiàtric on estava internada, va ser impugnat per la neboda d’aquesta al·legant manca de capacitat per testar. En l’acte de l’atorgament hi intervingueren, com a testimonis instrumentals, tres prestigiosos psiquiatres d’aquell mateix centre, que, amb el notari, van apreciar que la testadora (anciana amb malaltia senil, no incapacitada) tenia la capacitat necessària. Es tracta d’un testament força complex: instituïa hereva a la futura "Fundació Benjamín Palencia", a l’hora que designava les persones encarregades de constituir-la (donant instruccions molt detallades al respecte i establint mesures, també molt precises, sobre les finalitats culturals) i nomenava marmessors, contadors/partidors i administradors de l’herència. Cal advertir que, havent-se atorgat abans de la reforma del CC operada per Llei 30/1991, de 20 de desembre, regeix la redacció anterior, que presentava algunes variacions sobre l’actualment vigent, centrades especialment en la presència dels testimonis.

Els tribunals són molt primmirats a l’hora de resoldre la nul·litat testamentària per manca de capacitat del testador. Aquesta, a més, és una qüestió que es deixa a l’apreciació del tribunal d’instància i que només pot ser combatuda en cassació si les conclusions obtingudes són il·lògiques, absurdes o incoherents. En aquest punt hi ha una clara línia jurisprudencial que es pot resumir en: a) hom presumeix, llevat d’incapacitació, que el testador té prou seny; presumpció que només pot ser destruïda per una prova en contra "evident i completa", sense que n’hi hagi prou, per tant, amb recolzar-se en simples conjectures; b) la incapacitat o afecció mental ha de ser greu i; c) ni la malaltia ni la demència obsten a la lliure facultat de testar si es tenen les facultats intel·lectuals.

En el present cas, el TS reitera la seva línia jurisprudencial de que l’art. 665 CC (que en la seva redacció original parlava, genèricament, de "dement") només s’aplicava a les persones incapacitades judicialment i no als incapaços de fet (a la redacció actual s’ha positivitzat aquesta interpretació i ja parla directament "d’incapacitat en virtut de sentència"). En realitat, però, el notari no va recolzar la intervenció dels psiquiatres en l’esmentat precepte, sinó en l’antic art. 685 CC relatiu als testimonis instrumentals, de manera que la qüestió s’havia de centrar exclusivament en la determinació de la capacitat de la testadora (arts. 662 i 663 CC). D’acord amb les sentències d’instància, el TS entén que ha quedat destruïda la presumpció de capacitat per a testar i confirma la nul·litat del testament per incapacitat mental de l’atorgant (art. 663.2 CC), atès que s’ha acreditat amb prova suficient i completa que en el moment d’atorgar-lo estava afectada d’una demència arterioscleròtica consecutiva amb nul·les possibilitats de recuperació (de fet va ser incapacitada judicialment pocs mesos després). El tribunal estableix una connexió entre la capacitat i el grau de dificultat de les disposicions successòries, tot afirmant que l’estat mental de la testadora no li permetia comprendre la complexitat d’aquell testament. En aquest punt, no per sabudes, són menys interessants, les precisions sobre que la funció de l’activitat notarial s’ha de moure sempre en el marc de la llibertat testamentària, en tasques d’assessorament, per corregir errors o incompletuds, però mai suplint o substituint la voluntat del causant. Ni l’apreciació de la capacitat que fa el notari (art. 685 i art. 696 CC), ni l’intencionat reforçament que es buscava amb la intervenció com a testimonis de prestigiosos psiquiatres, no va més enllà la presumpció de capacitat, que només s’ha de mantenir mentre no sigui destruïda per prova en contrari i per tant no impedeixen que pugui prosperar la impugnació judicial.

Prof. Dr. Joan Egea Fernández