STSJC 16.1.1995

Magistrat ponent: Antoni Bruguera i Manté

El pintor Joan Ponç (1927-1984), membre fundador del moviment Dau al Set amb Joan Brossa, Arnau Puig, Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats, va cometre l’error d’ordenar part de la seva successió mitjançant una memòria testamentària. Un cop fet testament, Ponç lliurà, el 5 de novembre del 1982, un sobre clos, per a la seva protocolització, al notari de Barcelona José M. Lozano Gómez, amb indicació que contenia una memòria testamentària. En aquesta, disposava de tota la seva obra pictòrica -valorada en 160 milions de pessetes- en favor de la seva segona esposa. El text de l’art. 123 CS admet diverses interpretacions sobre el contingut i la forma de les memòries testamentàries, però Joan Ponç -artista- hauria d’haver estat advertit per un advocat o pel mateix notari del destí fatal que esperava a la seva voluntat. El límit quantitatiu del 5%, en relació al valor total del cabal relicte, de què es pot disposar en una memòria testamentària, portà al TSJC a desestimar el recurs de cassació contra les sentències coincidents del JPIB i APB que declararen la nul·litat de la memòria per extralimitada. L’hereu universal, i fill del primer matrimoni del causant, fou qui, com a part actora, instà la nul·litat de les memòries, d’acord amb l’art. 128.1 CS. El cas és tan inversemblant com real.

La sentència planteja, entre d’altres, les següents qüestions: a) els límits de l’autonomia privada en relació a la seguretat jurídica i l’exigència de forma per als negocis jurídics; b) l’eficàcia de l’auto-qualificació del negoci jurídic realitzat; c) l’abast de la nul·litat del negoci, de tot ell o només del seu contingut en la part extralimitada; d) la substantivitat de les memòries testamentàries i l’autonomia dels seus requisits i formalitats en relació als codicils hològrafs o notarials tancats, que hagués permès proposar la conversió del negoci; e) l’actuar en consciència de l’hereu i fill que violenta, en benefici propi, la voluntat del seu pare i causant, a no ser que es pugui sostenir que la finalitat protectora de la norma permetent declarar la nul·litat de les memòries testamentàries rau en la tutela de la lliure formació de la voluntat del causant; f) en darrer terme, tot i que no es tracta en la sentència del TSJC, considerar si la nul·litat de les memòries impedeix la subsistència de la legitimació mortis causa per a la defensa del dret moral d’autor (art. 15 LPI), que comportava el llegat de tota l’obra pictòrica a la segona esposa; ja que es pot entendre com una disposició no patrimonial i aplicar-li analògicament el règim de validesa del reconeixement de fills no matrimonials en negoci de darrera voluntat (art. 129 CS).