a 44a. edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ha estat especial. I no només perquè hem pogut veure-hi alguns dels títols més esperats de la temporada, com ara Melancholia, de Lars von Trier; The Artist, de Michel Hazanavicius, un film mut i bellíssim sobre l’ocàs d’un actor de l’època del cinema mut que veu com la seva carrera se’n va en orris a l’arribada del sonor, i, òbviament, The Turin Horse, de Béla Tarr, el testament fílmic d’un dels grans cineastes hongaresos de la història del setè art, sinó perquè el Festival ha reconegut la tasca formativa d’algunes de les escoles i institucions catalanes que es dediquen a la transmissió del cinema. D’una banda, el Festival va estrenar-se amb l’esperada Eva, de Kike Maíllo, una pel·lícula inscrita en un terreny futurista i de ciència-ficció que tanmateix es desenvolupa com un melodrama sobre la solitud de l’home contemporani, i que és una iniciativa del talent sorgit al voltant de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). De l’altra, el certamen va reconèixer la tasca educativa de la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra en atorgar-li una de les dotze Maries Honorífiques entregades aquest any. Un premi que va recollir Xavier Pérez, vicedegà de la Facultat de Comunicació i director dels Estudis de Comunicació Audiovisual. Finalment, el Festival també va premiar amb una Maria Honorífica la tasca del Taller de Guionistes, posat en marxa fa disset anys per Mar Targarona, qui també va ser l’encarregada de recollir l’estatueta.

Però al marge del reconeixement a la importància de les institucions educatives en el panorama cinematogràfic local, el cert és que la forta presència catalana al certamen va continuar provant que el cinema fet al nostre territori gaudeix de bona salut al marge de la crisi econòmica i de les dificultats de la indústria. En secció oficial competitiva, per exemple, es va poder veure Emergo, del jove Carles Torres i produïda per Versus Entertainment, un fake a l’estil de REC (Jaume Balagueró, Paco Plaza, 2007), que en aquest cas se centrava en els poders paranormals. Malgrat que l’efectisme dels recursos documentals en el gènere de terror ha continuat donant els seus fruits després del film inaugural de Balagueró i Plaza, el cert és que la proliferació de pel·lícules que han seguit aquesta fórmula podria fer pensar que aquesta hauria arribat a un carreró sense sortida. Tanmateix, cal reconèixer que Emergo no decep a l’espectador donat que no es deixa endur solament per l’efectisme i, fins a un cert punt, el film treballa amb intensitat el rerefons emotiu i psicològic dels personatges.

Emergo va acompanyar dins de la secció oficial d’altres propostes inscrites també en el territori del fake com ara Troll Hunter, d’André Ovredal, una pel·lícula sobre un grup de joves que s’endinsen al bosc, com aquella mítica The Blair Witch Project (Daniel Myrick, Eduardo Sánchez, 1999), per acabar descobrint que els trolls de les faules nòrdiques existeixen de veritat i que no són gens amigables. O també Apollo 18, de Gonzalo López- Gallego, que tracta sobre una missió a la lluna enviada per la NASA el 1972 i que va fracassar quan els dos astronautes que hi viatjaven van topar-se amb unes estranyes criatures. I no deixa de ser curiós que l’any en què més han proliferat aquestes pel·lícules que hauríem de considerar d’alguna manera deixebles de REC, Jaume Balagueró hagi estrenat al Festival un film de gènere rigorós. Mientras duermes, present a la secció oficial Panorama, és un thriller profundament clàssic en el seu plantejament narratiu i en la seva proposta visual, malgrat que amb alguns punts de novetat pel que fa al plantejament del conflicte del seu protagonista principal, interpretat per un esplèndid Luis Tosar.

D’altra banda, a la consideració d’especial, dins de la secció oficial, es va projectar The Monk, de Domink Moll, una producció catalano-francesa inspirada en les narratives gòtiques sobre les conseqüències de la temptació quan aquesta cau sobre un monjo caputxí i les seves fèrries conviccions. I és que Sitges 2011 ha estat un any en què l’apocalipsi i la fi del món, ja sigui vista a través de les creences, de les formes de vida establertes, de les conviccions de la natura, etc., han estat el leit motiv recurrent ja no només en les pel·lícules programades en secció oficial, sinó a la resta de metratges. Fins i tot, l’explícit homenatge a la Intel·ligència Artificial, que en veritat constituïa el primer dels temes que havia de recórrer el Festival, ha acabat arrossegant la idea de l’apocalipsi o del final de la nostra era.

En aquest sentit, doncs, no és estrany que The yellow sea, de Na-Hong Jin, un film que narra com un taxista coreà es veu forçat a convertir-se en un assassí per recuperar la seva dona després que aquesta hagi creuat la frontera del seu país, s’emportés el premi a la millor direcció i que fos considerat una de les revelacions del Festival. Ni que la comèdia negra i mutant, que s’acaba convertint en una pel·lícula bèl·lica, de Kevin Smith, Red State s’emportés el premi a la millor pel·lícula. Ambdues vindrien, finalment, a mostrar la solitud de l’home quan aquest es veu inexorablement abocat a la fi de la realitat o del món que li és conegut fins aquell moment.

NOVES VISIONS A NOVES VISIONS

La secció Noves Visions és, cada any, una mostra del cinema més arriscat i transgressor que s’ha produït al món i que, tot sovint, només gràcies al Festival de Sitges podem arribar a veure a les nostres pantalles. En aquesta 44a. edició, de les 36 produccions catalanes seleccionades per participar en el certamen, 19 (comptant curts a competició i Nova Autoria) es van projectar dins d’aquesta secció. Aquest fet vindria a demostrar d’alguna manera que el cinema català es continua movent més còmodament dins del territori del cinema d’autor o de les narratives més allunyades dels convencionalismes clàssics, mentre que el cinema de gènere continua sent encara un terreny per on se li fa més difícil transitar. En aquesta ocasió, doncs, es va projectar Amanecidos, de Yonay Boix i Pol Aregall, un film produït per Lluís Miñarro (Eddie Saeta) i que és una mostra extrema de trencament de la narració convencional. Els dos joves directors hi expliquen el despertar a la vida d’una colla d’adolescents madrilenys que es troben a la vintena i que encara no s’han deixat engolir pel desànim. Un film positivista i entusiàstic que certament va actuar de bàlsam reparador enmig de tantes sessions dedicades a l’apocalipsi.

D’altra banda, també vam poder veure Ushima-Next, de Jesús Manuel Montañé i Joan Frank, un film sobre els excessos de la informàtica i la digitalització en un hipotètic món futur; i Open 24h, de Carles Torras, un thriller sobre un vigilant nocturn que ha entrat en una mena de letargia. A la secció Noves Visions-Discovery, per la seva banda, vam poder veure l’atrevida Vlogger, de Ricard Gras, una pel·lícula que combina imatges reals amb imatges d’animació vinculades al món dels videojocs i de les vides virtuals amb l’objectiu d’explicar la història d’un home unit al seu avatar de Second Life i que ha estat reclutat per un grup terrorista. El film, que porta el segell de la filial espanyola de Zentropa, productora de Lars von Trier, va provocar en finalitzar la sessió un animat debat entre els espectadors entorn dels límits entre realitat i ficció ja no només en el cinema sinó també en el dia a dia de la societat contemporània.

Finalment, i també dins de la secció Noves Visions, malgrat que a l’apartat dedicat a la no-ficció es va estrenar la darrera pel·lícula documental del cineasta d’origen alacantí Adán Aliaga, La mujer del eternauta. El prolífic director, qui acabava de guanyar el premi al millor documental en el Festival de Alcances (Muestra Cinematográfica del Atlántico) amb una altra pel·lícula, Esquivar y pegar, s’aproxima en aquesta ocasió a la vida de la vídua d’Héctor Germán Oesterheld, guionista del conegut i aclamat còmic argentí El eternauta. I és a través d’aquesta aproximació que el cineasta pot explorar la història particular d’una lluita per la supervivència i per la justícia dins de l’horror de la dictadura.

CINEMA CATALÀ EN CURT

Tanmateix, el plat fort de la presència catalana al Festival de Sitges ha vingut donat en aquesta ocasió, i diríem que també en les darreres edicions, a través del format del curtmetratge. Pel·lícules curtes, sovint d’autors novells, per les quals el Festival aposta amb l’objectiu de donar a conèixer el talent i el potencial creatiu dels cineastes catalans del futur. En aquest aspecte, cal destacar, doncs, la presència de dos curtmetratges a la secció oficial competitiva, Llegenda, de Pau Teixidor, que va obrir el Festival juntament amb la pel·lícula Eva, de Kike Maíllo, i Marc Cuerpo, de Marc Carreté. En la secció Noves Visions, en canvi, es van seleccionar tres curts, REM, de Javier Ferreiro i Maria Sosa; Trumpet, d’Anna Petrus, i Côup de Grace, de la cineasta holandesa Clara van Gool. Aquest darrer curt, que compta amb Alta Realitat com a empresa coproductora i amb el català Raül Perales com a productor i que és una mostra particular de com la videodansa es pot convertir en una acurada ficció de gènere fantàstic, es va emportar el premi a la millor peça curta de la secció.

A banda de les produccions presents en aquestes dues seccions, les més importants del Festival, Sitges també va comptar amb curtmetratges catalans a la secció Anima’t, com és el cas de Rosa, de Jesús Orellana, i a la popular secció Brigadoon, en què es van poder veure ni més ni menys que quatre curts produïts al nostre territori: Sabrina, de Sergio Colmenar; Sonia, de Guillermo Ruiz; Under the Apron, de Theo Prasidis, i Versus, de Javier Lozano.

Però allà on el Festival va tornar a mostrar la seva vocació per fer pública la tasca educativa dels centres i escoles de cinema de Catalunya fou a través de la secció Nova Autoria, un apartat dedicat exclusivament a curtmetratges dels alumnes de les diverses institucions que treballen actualment en el nostre territori. A través d’aquesta secció, a Sitges es van poder veure tretze treballs de directors emergents provinents d’universitats com l’Autònoma de Barcelona, la Pompeu Fabra, la Ramon Llull i la UOC, i d’escoles com l’ESCAC, el CECC, l’ECIB, l’EMAV, Bande à Part, 9 Zeros i el Taller de Cinema. El jurat d’aquesta secció, format per Arnau Bataller, Sílvia Munt iMaria Ripoll, va donar el premi a la millor direcció al curtmetratge La gota, de Daniel Piera i Beatriz Escolar, formats ambdós a la Universitat Ramon Llull.

ALTRES HOMENATGES

El Festival de Sitges acostuma a homenatjar la trajectòria de professionals de cinema d’arreu del món, posant èmfasi en la necessitat de reconèixer els professionals que han treballat, o que treballen, per al creixement o el prestigi de la indústria cinematogràfica catalana. En aquesta edició, el certamen va decidir premiar la consolidada trajectòria, malgrat que encara ha de donar molts fruits, de Jaume Balagueró, a qui se li va entregar La Màquina del Temps, i donat que amb només quaranta-dos anys s’ha convertit en un dels referents ineludibles de la renovació del gènere de terror del nostre país a escala internacional. Autor, com comentàvem, de les celebradíssimes REC (2007) i REC 2 (2009), Balagueró també s’ha mogut amb solvència en el territori del terror més convencional amb films com Darkness (2002) o Frágiles (2005), i en el territori del cinema fet per a televisió amb el telefilm Para entrar a vivir (2006).

Finalment, el Festival de Sitges també va homenatjar la dilatada carrera del cineasta barceloní Bigas Luna, de qui també es va projectar Angoixa (1987) a l’apartat Sitges Clàssic, un film produït per Pepon Coromina, projectat al Festival de Sitges de l’any 1987 i que suposa l’única incursió del cineasta en el cinema de terror. El certamen va atorgar-li la Maria Honorífica per una trajectòria marcada per l’èxit de Bilbao (1978), un film turbulent que fou seleccionat en el Festival de Canes i que fou el vertader impulsor de la seva carrera. Tanmateix, Luna és conegut per films com Jamón, jamón (1992), en el qual va descobrir a Penélope Cruz; Bámbola (1996) o Volavérunt (1999), en què es fa evident que el seu cinema s’ha mogut sempre en els territoris de la comèdia, el drama històric o també el gènere policíac.