ENTREVISTA A JOAN BUSQUET
Periodista de El Periódico de Catalunya i exdirector de Treball

El periodista Joan Busquet va ser el director de la revista Treball des de l’any 1975 fins el 1981, on Manuel Vázquez Montalbán va col·laborar tres anys des del 1977.

Quina relació tenia Manuel Vázquez Montalbán amb Treball i amb el PSUC?
Quan vaig arribar a la direcció de Treball, el 1975, ell ja feia molts anys que estava en el PSUC i era un punt de referència per als periodistes afiliats en aquest partit. Anteriorment havia estat un dels militants de primer ordre del “Frente de Liberación Popular”, un partit que va néixer amb la revolució cubana i que va durar molt poc. Quan va sortir de la presó es va afiliar al PSUC.

Què era Treball?
El setmanari del PSUC era un model indefinit, no era un periòdic estrictament militant ni tampoc una publicació dirigida a un públic molt ampli. Estava escrit en català i no tenia el format propi d’una publicació setmanal, sinó d’un diari. Era la revista més lliure que hi havia al món.

Quins records tens d’aquella època?
El 1975 el setmanari era un instrument molt clandestí. Treballàvem en un pis desconegut del carrer Montseny de Barcelona i imprimíem en una impremta de les Fonts de Terrassa que tampoc coneixia ningú. Per els periodistes de llavors, com l’Andreu Claret, el Pere Fages, el Nani Riera, el Manolo Campo Vidal o l’Enric Juliana, entre d’altres, un dels punts de referència en què recolzàvem la nostra activitat, com a professionals i des del punt de vista polític era el Manolo Vázquez Montalbán. Compartíem militància i professió.

Quan va començar a col·laborar a la revista?
En el moment en què la dictadura va afluixar, l’oposició va anar conquerint espais de llibertat, és a dir, il·legals però sòlids que no es podien reprimir i els escriptors que escrivien amb pseudònim van deixar de fer-ho. Vaig poder fer una roda de premsa presentant la revista i confirmant que jo n’era el director, sense acabar detingut per a policia. Va ser llavors quan el Manolo es va unir al grup.

En l’època clandestina, li havíeu ofert la possibilitat de treballar a la revista?
El concepte de treballar era molt diferent llavors, ell va començar a col·laborar al setmanari l’any 1977 i els periodistes cobraven molt poc. Alguns cobraven a tant la peça, simbòlicament, perquè la revista volia ser un mitjà de comunicació normalitzat, però mai es va pretendre que els col·laboradors visquessin de Treball. El Manolo no va arribar a cobrar mai ni un duro pels seus articles, i n’escrivia un cada setmana.

Sobre què escrivia?
De temes molt diversos... escrivia el que volia perquè ningú li deia sobre què havia d’escriure. Ell només s’ajustava a les pautes de les pàgines. Fins i tot en els casos en els que no estava a la redacció, si passava alguna cosa, era capaç de trucar per telèfon i dir: “escolta aquest article deixeu-lo per la setmana vinent...”, i ens en dictava un de nou improvisant-lo. Dictava com escrivia, fins i tot fent cites tècniques perquè tenia una memòria extraordinària.

Vau tenir algun conflicte amb ell?
L’únic problema que teníem amb ell era la temptació que tenia molt sovint, sobretot quan hi havia conflictes interns dins el PSUC, d’escriure uns articles molt pensats pels militants. Nosaltres volíem fer una publicació oberta a l’exterior, hi havia col·laboradors externs: pintors, escriptors... fins i tot gent de Convergència, perquè volíem fer un esforç de normalització. Era una època molt conflictiva pels militants i per la direcció del PSUC i ell tenia tendència de fer referències als xocs interns.

Participava en els consell de redacció?
Ell era un col·laborador, no formava part del consell de redacció però sí que tenia una participació molt més activa quan es tractava de debatre quin havia de ser el paper de Treball. Hi havia 2 grans línies de debat i una polèmica molt dura entre els que érem partidaris de fer el model que fèiem i els que defensaven, com el Manolo, que s’havia de fer un model més pel consum intern del partit. Era lliberal i molt coherent, sempre tenia la curiositat de saber si el partit era capaç de funcionar de manera democràtica.

Per acabar, com definiries al “Montalbán periodista”?
Hi ha fets bastant insòlits i bastant reveladors de com era ell, perquè venia cada setmana amb el seu article o l’escrivia a la redacció, amb una puntualitat absoluta i només trigava mitja hora a fer la seva columna. Però no només això, perquè quan havia de viatjar per preparar una novel·la, o anava a Màlaga a una clínica per aprimar-se, deixava tots els articles preparats amb antelació. No li havies de dir mai res...