Conferència inaugural: "Els arxius sonors, la història de la ràdio i altres problemes"
per Armand Balsebre

Els arxius sonors, la història de la ràdio i altres problemes

Em centraré en explicar els problemes que avui tenim per fer una història de la ràdio. Entenc que la tasca principal de l'historiador de la ràdio avui és trobar sentit a una seqüència cronològica de fets històrics. I per fer això possible, cal dur a terme el següent:

1. Primer, hem de detectar quins són aquests fets històrics a la ràdio, on és la singularitat dels diferents esdeveniments que els fan històrics, és a dir, carregats de significació per entendre un període històric o un moviment social o professional determinat. Aquí ve un dels primers problemes: tenim dificultat per detectar els fets històrics quan la distància temporal que separa l'historiador d'aquests fets a vegades és relativament curta, o quan no tenim gaire clar un cànon de referència que ens digui que això sí que va ser un fet històric. A la història de la ràdio estem en una situació on el cànon l'hem de crear nosaltres.

Com que estem fent història de la ràdio gairebé sempre amb testimonis o protagonistes del fet encara vius, persones moltes de les quals han tingut la capacitat de recrear la importància del fet, i en la seva recreació introduir elements de falsedat, és difícil a vegades situar-nos en la perspectiva del passat sense tenir en compte com el present ha anat desfigurant o tergiversant aquell passat.

En motiu de diferents aniversaris, és fàcil assistir en el present a homenatges, premis i semblances que promocionen determinades figures de la ràdio que en el seu moment no van tenir cap significació. Sí, ja sabem que la significació ve donada moltes vegades pel pas del temps i el canvi de perspectiva, però també que en alguns casos aquesta relectura o re-significació es fa a partir del falsejament dels fets. Heus aquí, a tall d'exemple, dues preguntes:

a) Per què diem que Salvador Escamilla va contribuir a la recuperació del català parlat a la ràdio si no feia el programa en català? I a l'inrevés, per què no promocionem en aquest mateix àmbit la figura de Josep M. Bachs, que amb el seu "Barcelona Internacional" a Radio Juventud de Barcelona, programa fet en català, sí que va contribuir a la recuperació del català parlat a la ràdio?

b) Per què diem que el primer locutor de Ràdio Barcelona va ser una dona, Maria Sabater, i a partir d'aquí construim una teoria sobre les dones locutores, si Maria Sabater no va ser mai locutora i a la ràdio de la Dictadura de Primo de Rivera pràcticament no van existir locutores-dones?

Aquestes preguntes constitueixen un exemple dels molts que ens trobem molt sovint a la història de la ràdio, difícils de contestar. Perquè la resposta ensopega amb una sèrie de mites, construits sobre certeses molt febles; moltes vegades, per la necessitat que tots tenim de recuperar la memòria històrica mitjançant símbols, estiguin fonamentats en fets reals o no.

En el cas de Maria Sabater, que dels dos exemples és el que està més clar, també per la distància temporal que ens separa del fet, el símbol de "la dona locutora" es recupera per la necessitat que té Ràdio Barcelona l'any del 50 aniversari, 1974, de projectar sobre la biografia d'una dona que encara viu tota la mítica dels pioners. Però això la ràdio no ho podia fer acceptant la realitat que Maria Sabater era una secretària d'administració, i es van inventar que havia estat locutora. Després, només calia afegir algun indici: una foto de Maria Sabater amb auriculars davant d'un micròfon, una carta de la responsable de la Secretaria d'Administració de l'emissora durant més 25 anys dient que Maria Sabater havia estat locutora, etc.... I ara podem posar aquest exemple perquè hem trobat informació, però quantes coses més podríem dir d'altres mites si tinguéssim la informació precissa?

I quina és la informació precisa?

Un primer instrument són els documents que acumulen els arxius administratius de les emissores privades o les diferents institucions i administracions públiques. Aquí, encara tenim els historiadors una gran feina a fer, especialment en la consulta de les darreres adquisicions dels arxius públics.

Un segon instrument són els documents sonors: els programes, les emissions. Com podem avaluar qui parlava, què es deia, quin tipus de ràdio es feia, quina construcció de l'imaginari col.lectiu va fer la ràdio durant el franquisme, si no escoltem els programes, si no sentim les veus dels portadors del missatge institucional, o d'evasió, o de servei, que arribava diàriament a l'audiència?

Aquí, està pràcticament tot per fer. Tenim determinats arxius sonors com RNE a Madrid, RNE a Barcelona, Ràdio Madrid o Ràdio Barcelona, per parlar dels arxius amb documents anteriors a la fi del franquisme l'any 1975. És cert que de molts programes de ràdio no hi ha res, o es diu que no hi ha res. Aquí hem de subratllar la bona feina feta per RNE-Madrid en tota la digitalització del seu fons històric, si bé no és un "arxiu" que pugui estar a disposició del públic. I subratllem també la bona feina feta per la Fonoteca de la Generalitat en la catalogació i conservació del fons històric de Ràdio Barcelona, que en aquest cas, i és un dels seus grans valors, sí que està a disposició del públic. Però, encara que hi ha una gran mancança de documents sonors que ens parlin de quins programes s'escoltaven en determinats períodes, amb el qui hi ha ja es poden fer moltes coses, ara el que cal és que els investigadors treballin i passin hores, hores i hores escoltant les emissions conservades. I també cal que els dipositaris d'aquests fons històrics facilitin una feina que d'entrada és molt dura i complicada, perquè no gaudeix mai de subvenció ni cap ajut econòmic directe.

Un tercer instrument són els guions. Quan no podem sentir un programa perquè no existeix cap enregistrament, aleshores benvingut sigui el guió. I gràcies als guions és com tenim coneixement exacte de l'estructura narrativa i les trames que feia servir, per exemple, Luis Gossé de Blain a "Taxi Key", perquè no s'ha conservat cap document sonor d'un programa que va estar en antena a Ràdio Barcelona, més o menys regularment, entre 1948 i 1969. O també, gràcies als guions és com sabem la dimensió falangista i nacional-catolicista que va introduir Sautier en el seu serial de "Lo que no muere". Alguns guions no es conserven en el seu suport original i només coneixem de la seva existència per la seva transformació en novel.la. Moltes vegades, els guions que recuperem en la seva forma original és perquè han estat guardats pels propis guionistes que els conserven en els seus arxius personals. Per això té molta importància el fons històric de guions de Ràdio Barcelona que tenim a la Biblioteca de la Facultat de Ciències de la Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona, que, recordem, el vam salvar de que anés directament a les escombreries.

Un quart instrument són las cròniques periodístiques recollides per la premsa, que constitueix en molts casos un ajut inestimable: per recollir la opinió o el testimoni del protagonista contemporàniament al fet, i per poder datar amb molta exactitud els diferents fets històrics. Aquesta és una de les grans assignatures pendents encara a la història de la ràdio: la datació, perquè sense una datació exacta dels fets no es pot produir la seqüencialització lògica dels fets histórics, i això ens dóna pas al gran segon problema amb què he començat aquesta exposició, que també ens donarà peu a parlar del cinquè instrument de consulta de fonts a la història de la ràdio. Perquè hem dit al principi que la tasca de l'historiador es trobar sentit a una seqüència cronològica de fets històrics. I per això, hem dit que primer hem de detectar i localitzar aquets fets històrics. I el segon problema?

2. Segon, i aquí està també un dels grans problemes: hem de saber connectar aquests fets històrics entre sí i crear la cadena seqüencial. Però, per fer això possible, hem de datar de forma concreta i exacta aquests fets històrics. Això avui, sembla mentida, és molt difícil en la història de la ràdio, perquè un dels mètodes que més emprem per a la datació concreta no és la consulta hemerogràfica (el quart instrument esmentat), feina molt feixuga, sinó que és la història oral dels protagonistes d'aquests fets històrics: el cinquè instrument.

La datació dels fets basada en la declaració d'un testimoni viu és generalment una font d'errors continuada. Com la consulta hemerogràfica és moltes vegades una consulta oberta, doncs no sabem ni l'any en què es va produir l'esdeveniment, aquí aleshores cal fer una feina d'autèntica formiga, emprant moltes i moltes hores, que en el cas de la història de la ràdio, on sempre es treballa sense cap ajut econòmic, exigeix d'una gran passió pel tema. Aleshores, com alternativa a tot això, intentem trobar algun testimoni viu, relacionat directa o indirectament amb el fet, que ens pugui ajudar en la datació.

Lògicament, és més enriquidora personalment l'entrevista amb aquell actor o locutor de ràdio, que ara té 80 anys, on de manera cordial i sense presses ens fa un repàs de la seva vida, que aquest treball en solitari que suposa passar-se les hores en una hemeroteca, buscant a les pàgines d'un diari, en paper o sobre una pantalla, amb l'esperança de trobar alguna dada significativa. I un altre perill metodològic de les entrevistes amb testimonis vius és la inevitable complicitat que s'acaba construint entre l'investigador i el personatge, semblant a la síndrome d'Estocolm, on pot arribar un moment en què fem un acte de fe sobre qüestions que no són reals, simplement perquè ens hem deixat seduir per la bonhomia o la biografia apassionant del nostre entrevistat.

3. I tercer, una vegada tenim localitzats els fets i definida la seqüència, la part més difícil és trobar-li un sentit a tot això: la interpretació històrica. Jo entenc que aquesta interpretació serà més encertada quan millor estigui definida la seqüència cronològica, que ens permeti establir relacions causals entre diferents fets. Quan no sabem trobar-li sentit a un problema, generalment és perquè ens falta una part de la cadena, de la seqüència, o perquè els diferents elements de la cadena estan mal identificats.

Per poder trobar aquest sentit, aquí l'investigador cal que surti del context tancat de la ràdio, i és quan necessita de la interrelació dels fets radiofònics amb els fets socials, polítics i comunicatius del moment; és a dir:

- superposar els fets radiofònics als fets polítics per trobar relacions,
- supersposar la història de la ràdio a la història de la televisió o del cinema,
- superposar la història de la ràdio a la història de l'evolució econòmica del país,
- supersposar la història de la ràdio a la història de la publicitat,
- superposar la història de la ràdio a l'evolució de les necessitats dels individus com a consumidors en una determinada societat de consum,
- i també, molt important, superposar la història de la ràdio a la història de les tecnologies de la comunicació: quan intentem detectar al llarg de la història de la ràdio els moments en què es produeixen els canvis més significatius, quan es produeix una crisi que renova l'estructura, els comportaments professionales, les demandes de l'audiència, és quan ens adonem que la majoria de les vegades tot ho ha provocat la incorporació d'una nova tecnologia, una incorporació generalmente provocada pels sectors econòmics que viuen de la implantació d'aquestes noves tecnologies i no per les demandes professionals de la ràdio. I és aquesta nova tecnologia, que s'accepta perquè fa més rendible el negoci de la ràdio, com ràpidament va canviant l'estructura de producció, les formes de treballar, les figures professionals, els formats dels programes, etc. Per simplificar: un historiador de la ràdio necessita conèixer també com funciona un aparell de ràdio, com funciona el procés tecnològic de la reproducció sonora i de l'emissió radiofònica.

4. I el futur?... Pel que fa als arxius, la ràdio necessita adonar-se de la seva responsabilitat històrica en la construcció de l'imaginari sonor de tots nosaltres. La ràdio sempre viu en el present immediat, molt més que la premsa. A la ràdio el futur no existeix, com no sigui que formi part d'una rutina o un protocol repetitiu. Si la ràdio no pensa en el futur, difícilment pot concienciar-se del valor històric que té el material sonor que avui llançem a les ones, difícilment podrem establir criteris per decidir què es conserva i què no, i difícilment podrem introduir entre els professionals de la ràdio el valor de la importància de la memòria històrica, i que els faci pensar no solament en el futur sinó també en el passat. Perquè, de què li serveix a una emissora la conservació de milers i milers de documents sonors si no es fan servir mai, perquè mai pensem en allò que va passar abans d'ahir? O no és informatiu que un diari il.lustri fotogràficament la notícia d'una concentració de capellans al pati del bisbat de Barcelona l'any 2004 amb una fotografia complementària d'un fet semblant fa 40 anys?... És possible això a la ràdio?

Primer de tot, doncs, les emissores han de crear una cultura professional que li sàpiga treure partit i donar-li valor al seu patrimoni sonor. I després, segurament aconseguirem que aquest patrimoni sonor les emissores trobin la manera de fer-lo compartir amb la societat en general.