biografia Montserrat Roig - Biografia
 

 

Infancia i adolescència
Montserrat Roig  i Francitorra neix a Barcelona el juny de l’any 1946. Filla de l’advocat i escriptor Tomàs Roig i d’Albina Francitorra, qui abans de la guerra havia treballat de periodista. Sisena de set germans, viu amb la família al carrer Bailén, al cor de l’Eixample, barri  de Barcelona que no abandonà en tota la seva vida i que la marcà personal i professionalment. Visqué un ambient intel·lectual des de ben petita, ja que el pare, president de FESTA (Federación española de sociedades de teatro amateur), tenia relació amb el món artístic.  Inicialment va rebre una educació catòlica, a les monges del Divino Pastor, situada davant de casa seva. Una educació que no li agradava i que canvià quan tenia 13 anys. En aquell moment va ingressar a l’institut Montserrat, on s’inicià a l’escriptura. Allà, amb un poema dedicat a la Moreneta , guanyà el seu primer premi literari. En la adolescència ja mostrava unes inquietuds intel·lectuals i artístiques molt desenvolupades. Volia escriure teatre, novel·les i ser actriu. Per això amb 15 anys ingressà a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, fundada un any abans per Ricard Salvat I Maria Aurèlia Capmany, que seria una de les seves grans amigues. Una institució que la marcà molt. Allà, va mantenir un primer contacte amb el pensament intel·lectual d’esquerres i va conèixer moltes persones que la influirien i l’acompanyarien al llarg de la seva vida, com la fotògrafa Pilar Aymerich, l’escriptor Joan de Segarra o el guionista Josep Maria Benet i Jornet.

Pujar

Els inicis periodístics i polítics
El 1963, Roig inicià els estudis de Llengües Romàniques a la Universitat de Barcelona, on desenvolupà la seva afició per la literatura i va rebre influències de molts dels seus professors, especialment del catedràtic Joaquim Molas, a qui ella reconeixia com el seu principal mestre.  A la Universitat començà a implicar-se en política. Membre destacada del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), participà a la cèlebre caputxinada del març de 1966, quan es tancà amb unes 500 persones al convent dels caputxins de Sarrià. Una activitat política molt vinculada als moviments d’esquerres que la portà, el 1968, a afiliar-se al PSUC.
El 1966, amb 20 anys i quan encara era estudiant, es va casar amb l’arquitecte Albert Puigdomènech, que acabà a la presó. Així, el 1968, es llicencià sent la dona d’un pres polític. Durant aquests convulsos anys va iniciar la seva carrera com a periodista. I ho va fer a la revista Serra d’Or, que la premià per un reportatge sobre les il·lusions de la seva generació. En aquest reportatge, les fotos eren de Pilar Aymerich qui, en moltes ocasions, va posar les fotos als treballs de la Roig. Abans però, s’havia guanyat la vida com a redactora d’enciclopèdies, concretament de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Pujar

La consagració literària
L’any 1970 suposa un any molt important per la vida de Montserrat Roig, ja que és una època de canvis substancials. Aquell any se separa i neix el seu primer fill, en Roger. A més deixa el PSUC, desencantada amb l’hermetisme d’alguns ‘camarades’. Tot i això, continuà activa i lleial a la seva ideologia progressista. Així, es tancà al monestir de Montserrat per protestar contra les penes de mort en el procés de Burgos. Va ser allà, en aquella tancada reivindicativa, quan es va assabentar que li havien donat el premi Víctor Català de Narració per l’ obra Molta roba i poc sabó...Un primer recull de narracions que va tenir continuïtat amb tres novel·les més amb les quals l’autora explicava la història de la petita burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins els anys seixanta del XX:  Ramona, adéu (1972), El temps de es cireres (1977) i L’hora violeta 1980). El 1970, l‘advocat Josep Benet i Morell li encarrega un dels projectes més ambiciosos de la seva carrera: fer un llibre sobre els camps de concentració. Roig decideix fer una obra periodística, basada en testimonis dels supervivents d’aquesta horrible experiència, que acaba sent un referent històric imprescindible. Un treball que la ocupà durant anys, com demostra el fet que el producte final, el llibre Els catalans als camps nazis, es publicà l’any 1977.    
 

Pujar

El periodisme contra el franquisme
 En aquests anys la Roig va refer la seva vida sentimental i alhora la seva activitat política. El 1972 comença una relació sentimental amb el que serà, segons els seus amics, l’home de la seva vida, Joaquim Sempere. Aquest jove, alias “Ernest Martí”, era director del Treball, l’òrgan central del PSUC. Així, Roig torna al partit i col·labora en la publicació, on va escriure alguns articles amb el pseudònim Capità Nemo, un dels seus personatges literaris preferits.  Tot i tornar a la vida política i està immersa en el projecte sobre els camps de concentració, Montserrat Roig continuà amb la seva carrera periodística. El maig de 1971 començà a treballar a Tele/eXprés. Una vinculació que va durar fins el març de 1973 i  que donà un total de 60 articles en la secció Los miércoles letras. Des del 1975 treballa a Mundo Diario al servei de les llibertats polítiques i en contra del franquisme. Allà coincidí amb amics com Maria Aurèlia Capmany o Terenci Moix.  En aquest diari, Montserrat Roig es dedicà a descobrir al gran públic els personatges que havien jugat un paper important durant la República i la Guerra Civil, amb l’objectiu de rescatar la memòria històrica. Una tasca que continuà en la seva experiència televisiva.

Pujar

El periodisme televisiu
En aquest període (1974-77) Montserrat Roig va formar part també de la redacció de les revistes Arreu, l’any 76 i Triunfo, fins el 1977. En aquestes revistes escrivia articles de temàtica ben diversa, on sovint es veia la seva tendència d’esquerres i el seu pensament feminista, un dels trets distintius del seu marcat caràcter.  Però també a nivell personal la vida li somreia. El 1975, any que va morir Franco, va néixer en Jordi, el seu segon fill. A més, va engegar un nou camí, el de la televisió, quan de la mà de Joan Anton Benach va començar a treballar al circuit català de TVE. El seu programa Personatges li donà una enorme popularitat. En aquest programa entrevistà a personatges que, fins aquell moment, havien estat vetats. Gent que no havia tingut veu però que tenia moltes coses a explicar: Antoni Tàpies, Pau Vila, Joan Fuster o Marta Mata, entre molts d’altres. L’escriptora donà a l’entrevista televisiva un nou registre. Es preparava molt les converses, amb cites prèvies amb els entrevistats mentre la seva amiga Pilar Aymerich els fotografiava. Introduïa els personatges en un ambient de comoditat perquè els entrevistats es relaxessin i expliquessin tot allò que volien.
Tot i que la crítica va elogiar el programa, el juliol de 1978 la direcció de TVE a Catalunya el va eliminar amb l'argument que, després de quaranta-nou convidats, no quedaven més personatges interessants per a entrevistar. Sembla, però, que el motiu principal de treure l’espai de la graella va ser la militància política de Roig: en les primers eleccions democràtiques, celebrades el 15 de juny de 1977, figurava com a número deu a la candidatura del PSUC.    A partir d'aquí, TVE veta Montserrat Roig, suprimint de la programació els capítols de la sèrie literària "Encuentros con las letras", que ella havia gravat amb Josep Maria Castellet i Vicent Andrés Estellés.

Pujar


La gran obra: “Els catalans als camps nazis”
Una situació que canvià amb l’arribada de Fernando Castedo el 1981 com a director general de Radiotelevisió Espanyola (RTVE). Amb ell al capdavant de l’ens públic, Montserrat Roig retorna amb un cicle d'entrevistes als líders polítics parlamentaris catalans, en el programa Clar i català. Aquestes entrevistes, que van començar amb Josep Tarradellas i van acabar amb el seu substitut, Jordi Pujol, li van merèixer el premi Òmnium Cultural. Després d’això, Montserrat Roig es plantejà projectes televisius més enllà de l'entrevista. Provà altres formats, com els programes Los padres de nuestros padres i Búscate la vida, dues sèries en què Montserrat Roig va incloure persones normalment excloses dels mitjans de comunicació. Unes experiències que no van tenir tant d’èxit com els seus programes d’entrevistes, gènere en que la Roig realment va brillar en televisió.  
Tot i la seva agitada vida professional com a periodista, Montserrat Roig continuà desenvolupant la seva faceta de novel·lista. El 1976 guanyà el premi Sant Jordi amb El temps de les Cireres. A més aquell mateix any es gestà el seu llibre Tiempo de mujer, que sorgí de les Jornades Catalanes de la Dona, història experiència feminista en què hi va prendre un paper important. El 1977 es publica Els catalans als camps nazis i s’obre una nova etapa a la seva vida. Arran d’aquest llibre comença a col·laborar a la revista L’Avenç.

Pujar

Els darrers temps
En els inicis dels anys 80 Roig abandona la vida política i continua desenvolupant la seva faceta literària, amb la publicació de vàries novel·les. A més, continuarà amb la seva tasca periodística. Des de l’any 78 escrivia regularment a El Periódico, diari on poc a poc anirà evolucionant fins a tenir una secció fixa a la contraportada, els Melindros. Durant aquesta època la Roig viatja sovint i, entre d’altres indrets, va a parar a la URSS, convidada per Edicions Progreso de Moscú. D’aquesta experiència en sortirà la publicació de L’agulla daurada, un llibre sobre el setge de Leningrad.  El setembre de 1990 comença a escriure al diari Avui i ho farà fins el dia de la seva mort. En aquest diari es publicà el seu últim article (Un múscul traïdor), inclòs en un especial que el diari va publicar l’endemà de la seva mort.

El gener de 1990 marxà als Estats Units convidada per la Universitat d'Arizona (Arizona State University) per impartir dos cursos, un sobre novel·la espanyola del segle XX i l’altre sobre escriptura creativa. Allà es començà a trobar malament i va tornar a Barcelona. Li van diagnosticar un càncer de mama. Es va operar i se n’anà a un balneari de Caldes de Malavella per recuperar-se. A l’estiu de 1991 se’n va anar a la platja, a Fornells, amb els seus fills. Quan tornà la situació havia empitjorat. Va morir a Barcelona, a la clínica del Pilar, el matí del Diumenge 10 de Novembre de 1991. Tenia 45 anys. El seu enterrament va ser multitudinari
.

Pujar