La possible identitat del cinema europeu ha esdevingut en els darrers anys un debat polític on s’hi barregen qüestions tan sonores i divergents com ara les quotes de mercat i les identitats culturals. A tots els fòrums es parteix de l'existència d'un ring entre dos camps magnètics: d’una banda un cinema nord-americà edificat sobre paràmetres industrials, sistemes tayloristes de producció i models narratius molt populars i, de l’altra, un aplec híbrid de cinematografies europees recolzades en produccions mitges i aixoplugades sota el paraigua del cinema d'autor de caire més minoritari. L’art cinematogràfic contra la indústria, l’autor versus el productor, els estils nacionals davant la globalització, tot plegat una pugna històrica molt asimètrica i les distincions dels quals s'han revelat durant les últimes dècades cada vegada menys sostenibles.
En el procés d'integració d'un projecte comunitari a nivell polític i econòmic s'invoca també la necessitat d'un “eurocinema”. Un cos estranyament homogeni la força del qual sembla dictada per criteris d'excepcionalitat cultural, però sobretot per interessos econòmics davant d'un mercat potencial summament atractiu, encara que sigui compost de mercats nacionals ocupats, indústries febles i de naturalesa clarament autàrquica. Per tal d’unir ambdues urgències es proposa incentivar el cinema europeu amb disposicions legals i administrar-lo amb suports públics i privats. Un objecte protegit que crea una imatge de marca a escala continental encara que difícilment no aconsegueix consolidar les estructures de producció, distribució i exhibició dels diferents països europeus colonitzades pel supermercat americà.
Sovint, a aquests criteris s’afegeixen qüestions d'índole identitària. El cinema europeu ha construït un espai de memòria històrica, política i cultural. Tradicionalment se l'ha identificat amb l'herència de les avantguardes artístiques i estètiques del XX i en determinats moments històrics ha estat associat a un projecte d'estabilització de la identitat col·lectiva. Les pel·lícules, els relats, s'entrecreuen a la llengua i la memòria cultural d'un país i conscient o inconscientment declinen una idiosincràsia. Però la idea del cinema nacional suscita molts interrogants no sol per tractar-se d'un fenomen global que no té necessitat d'unitat política ni de restriccions territorials sinó també per les característiques normatives i doctrinàries d'aquesta adherència que pretén homogeneïtzar les parts d'un conjunt múltiple i divers. En suma, l'esperit identitari del cinema europeu pressuposa l'heterogeneïtat del cinema que es realitza als diferents països d'Europa, sent la clau nacional un valor per anomenar fronteres, geografies i llengües.
Amb tot, sembla necessari articular una reflexió institucional, pragmàtica i textual sobre les cinematografies nacionals en l'època de la globalització. Si el cinema és un baròmetre sensitiu dels esdeveniments culturals i polítics, aleshores cal analitzar els canvis de les últimes dècades al continent europeu: la crisi de l'estat nacional, la descentralització d'Europa en dues grans zones determinades pels països de l'Est i els de la Mediterrània, l'emergència d'una Europa de les regions, la transformació demogràfica de la població europea que evoluciona cap a comunitats multiètniques i multiculturals... tot plegat factors que defineixen la idea d'una Babel europea, desterritorialitzada i en permanent reubicació geopolítica, econòmica i cultural.
Aquests són alguns dels punts de reflexió que emmarquen el nostre projecte. Un itinerari múltiple en el qual conflueixen polítiques de producció, normes estètiques, fronteres i perifèries culturals i tipologies de consum, quadres d'investigació que tradicionalment han anat separadament. En aquesta àmplia cartografia, a recórrer des d'un marc teòric transversal obert a múltiples hermenèutiques d'anàlisi, s'obren pas una sèrie de qüestions de profunda rellevància en l'actualitat. Quin fonament posseeix o hauria de posseir el cinema europeu per adquirir cos propi com a projecte comunitari? Quin paper juguen les fronteres lingüístiques en una “Europa sense fronteres”? Hi ha una ètica que permet restringir l'obra d'autor a una llengua, un temps i un país? A l'Atles del cinema, Es pot parlar de grans i petits territoris ficcionals? Quins corrents estètics defineixen aquest territori imaginari anomenat Europa en l'actual dispersió de les arts i les pràctiques culturals de masses? Situant-nos en la dinàmica de la globalització, Quin paper ha de jugar el cinema en el debat entre singularitat i estandardització cultural, idiosincràsia nacional i homogeneïtzació de costums i formes? Es pot parlar d'una comunitat nacional d'espectadors o d'un inconscient col·lectiu nacional diferenciat, o cal referir-se, potser, a un públic domèstic formatat per la televisió? I davant la circulació intensa d'imatges i el seu reciclat mediàtic, És possible deslligar el cinema del paisatge audiovisual en el seu conjunt? Quin relleu imposen els canvis tecnològics en les esferes de producció i recepció?
Les comunicacions per al Congrés s'hauran d'articular en cinc grans àrees o plafons de desenvolupament:
- Categories estètiques i règims discursius del cinema
europeu contemporani.
- Autor / Gènere / Serialitat.
- Conceptes i línies de desenvolupament de les cinematografies
nacionals (experiències singulars o unitàries).
- Ficció / documental/ assaig cinematogràfic / cinema
d'animació
- Polítiques industrials i perspectives tecnològiques
de l'audiovisual a escala europea.
