Història
Al mateix indret on actualment hi ha l’edifici França, el 1848 es construeix l’estació del ferrocarril Barcelona-Mataró, en un dels pocs espais buits que aleshores quedaven dins de la ciutat de Barcelona. Es mantindrà igual, amb diverses ampliacions, fins a 1926, any en què s’inicien les obres de la nova estació. Aquesta s’inaugura el 1929, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona.
La longitud de la façana de l’edifici de l’estació és de 123 metres, la qual cosa permetia ja oferir una imatge exterior integrada de manera grandiloqüent en el paisatge urbà. L’estil de l’edifici seguirà una tendència clàssica, per posar de relleu la magnificència i el poder de RENFE, la companyia ferroviària propietària.
Els arquitectes de l’estació van ser Pedro de Muguruza, Raimon Duran Reynals i Pelai Martínez Paricio. Andreu Muntaner i Serra, enginyer, va ser l’autor de la volta que cobreix les andanes. La decoració del conjunt va anar a càrrec de Santiago Marco.
Rehabilitació
L’edifici, propietat de RENFE, va ser cedit a la Universitat l’abril de 1993. Les obres de rehabilitació es van fer ràpidament, ja que el setembre d’aquell mateix any havien de començar a impartir-se en aquest espai les classes de la nova diplomatura en Relacions Laborals.
Anys més tard, es va obrir l’ala sud de l’edifici, amb entrada pel carrer Ocata, i que actualment acull la seu de la Fundació Universitat Pompeu Fabra, l’Estació de la Comunicació i l’Institut Universitari de l’Audiovisual.
La superfície rehabilitada per a usos universitaris de l’edifici és de 15.558 m2. Els arquitectes de la rehabilitació de la part ocupada per la Universitat van ser Jaume Llobet i Josep Benedito.
Actualment a l’edifici França s’hi imparteixen els estudis vinculats als àmbits d’enginyeria en informàtica i telecomunicació. Està previst que tots ells s’ubiquin de cara al curs 2006-2007 al nou campus de Ca l’Aranyó, que acollirà la totalitat d’estudis de la Universitat pertanyents a l’àrea de comunicació.