La creació de l’àgora Jordi Rubió i Balaguer data de 1996. Es va denominar així en homenatge a aquest professor, bibiliotecari i investigador (1887-1982), que va contribuir a la renovació de la universitat i de la cultura a Catalunya.
És obra dels arquitectes Jordi Garcés i Enric Sòria i, igual que l’edifici Jaume I, també va merèixer el premi Ciutat de Barcelona 1996 en la seva modalitat d’Arquitectura i Urbanisme.
Situada entre els edificis Jaume I i Roger de Llúria, constitueix un dels espais més representatius de la Universitat Pompeu Fabra. A nivell subterrani, està formada per un ampli vestíbul, de 325 m2, que funciona com a distribuïdor d’accés a diferents zones, entre elles un auditori de 596 m2 i 350 places o una sala d’exposicions, de 735 m2. A l’exterior, un pati de 3.160 m2, presidit per un lluernari i un imponent cub de vidre, uneix els dos edificis.
Sala de reflexió
Però la part més peculiar de l’àgora és sens dubte la Sala de Reflexió, de 500 m3, amb una planta de 10 x 5 metres i una alçada de 10 metres, situada en una cripta subterrània il·luminada per uns elevats finestrals.
El disseny i el contingut de l’espai són obra del pintor Antoni Tàpies. La Sala de Reflexió reuneix una sèrie d’obres de l’artista, triades personalment amb la funció de contribuir a crear l’atmosfera necessària que convidi a la reflexió i al recolliment interior del visitant. Conté el Díptic de la campana (1991, de 3 x 5 metres) i l’escultura Serp i plat. Tàpies va intervenir també en la col·locació de la vintena de cadires en un dels murs, en els esgrafiats en els murs de la sala i en el disseny de la porta d’accés.
A continuació transcrivim el text de justificació que Antoni Tàpies va dedicar a la Sala de Reflexió, on resta exposat:
Un espai de meditació
"Davant dels excessos d’agitació, de dispersió mental i dels innombrables cultes a “realitats falses” als quals estem sotmesos en les societats actuals, m’ha semblat molt oportú contribuir a crear un espai i unes imatges que afavoreixin el recolliment, la concentració i, en definitiva, un millor apropament a la nostra veritable naturalesa.
Hi ha tota una tradició de creences que practica i aconsella aquesta possible modificació del nivell primari de la consciència per dur-la a les zones més autèntiques de l’ésser. Són tècniques que, adaptades a l’actualitat, fins es poden considerar una teràpia de gran importància per al nostre equilibri. I, de fet, el tronc principal de l’art de tots els temps no solament ha estat sempre aliat amb elles sinó que sovint n’és l’element principal.
En uns moments, doncs, tan dominats per les “cultures” de la distracció i del negoci, quan fins alguns museus es passen als bulliciosos i sovint tan alienants espectacles de masses, crec molt significatiu que des del món universitari recordem la necessitat d’uns espais de silenci i de reflexió amb els quals l’art justament pot exercir les seves funcions més nobles i segur que més útils als ciutadans."
Antoni Tàpies