Universitat Pompeu Fabra
Alumni UPF
16-02-2010

Lluís Galter, director de cinema

Lluís Galter, llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra, l'any 2006, és director de cinema. Tot just acaba de dirigir el seu primer llargmetratge, Caracremada, en què han participat antics alumnes i que ha tingut el suport de la Universitat.

Primer de tot, moltes felicitats. Tot just acabes de presentar el teu primer llargmetratge, Caracremada. Com ha estat l'experiència? lluïsosp

És difícil fer balanç d'un projecte que va néixer fa dos anys i que encara no ha acabat. Tot el procés de gestació ha estat molt orgànic. Mica en mica l'equip es va anar ampliant, sempre dins del cercle d'amistats sorgides de la Universitat o d'ambients afins. L'elaboració d'un llargmetratge no deixa de ser una cursa de fons practicada a diferents ritmes i intensitats, però sempre amb els ulls posats en les fites més properes: acabar una altra versió del guió, maquetar el dossier per una subvenció, tancar una localització, trobar un personatge secundari...Si agafem el primer esborrany del guió i el darrer muntatge de la pel·lícula és inevitable veure un abisme impossible de franquejar si l'haguéssim intuït des del començament.

La gravació de Caracremada ha tingut el suport de la Universitat Pompeu Fabra. En quin sentit? Com ha col·laborat la teva universitat en aquest projecte?

Els estudis de Comunicació Audiovisual de la Universitat van reunir, durant el període 2001-2006 la major part dels membres que han participat a la pel·lícula. El llargmetratge s'ha convertit en un primer punt de trobada d'afinitats tant personals com professionals.

Pel que fa a qüestions pràctiques, la Universitat ha cedit diversos espais durant la preproducció de la pel·lícula així com material de rodatge durant la gravació. De la mateixa manera, molts professors dels estudis de Comunicació s'han interessat pel projecte des del començament i s'han convertit en tutors o consellers durant tot el procés. Poc abans de començar el rodatge, Paco Poch, també professor de la Universitat, per mitjà de la seva productora Mallerich Films es va associar amb nosaltres per acabar de donar cobertura legal a la pel·lícula.

Qui és Caracremada?

Caracremada és el malnom de Ramon Vila Capdevila (1908-1963), militant anarcosindicalista a les lluites obreres dels anys 30, heroi de la Resistència Francesa durant la Segona Guerra Mundial i membre del maquis rural durant la postguerra.

La pel·lícula, però, no és una crònica del personatge, sinó que mostra les qualitats essencials més representatives dels seus darrers quinze anys com a guerriller professional contra la dictadura franquista.

Quines són aquestes qualitats?

D'una banda, la condició de rebel dins la pròpia organització llibertària, tot negant-se a la retirada decretada per la CNT i continuant l'acció directa en solitari amb mitjans precaris. I de l'altra, i com a conseqüència de la primera, una manera de concebre la lluita no com a circumstància extraordinària sinó com a principi fonamental des del qual s'organitza tota l'existència. Un ofici, com el pagès que treballa la terra faci fred o faci calor, en Ramon saboteja de manera ininterrompuda l'acer de les torres d'alta tensió.

Que és l'associació Passos Llargs?

L'associació Passos Llargs és una associació per a la recuperació de la memòria històrica que vam crear el gener de l'any passat juntament amb en Sergi Moreno i la Laia Colom. L'entitat es va crear per formalitzar la iniciativa de tirar endavant el projecte, i a efectes pràctics, per poder accedir a ajudes i subvencions de caire artístic i cultural.

El nom té alguna cosa a veure amb el personatge de la pel·lícula?

Sí, "Passos Llargs" és un altre mot de Ramon Vila. Aquest, a diferència de l'altre (Caracremada), que utilitzava la Guàrdia Civil per infondre el pànic a la població civil, l'empraven els seus companys de lluita i feia referència als bons coneixements que tenia de l'orografia del país i a la seva condició de passeur (guia) a través dels passos fronterers entre Catalunya i França.

Ens has comentat que l'equip es va anar ampliant dins del cercle d'amistats de la Universitat...

Tot va començar arran de les beques Agita que organitza l'Ajuntament de Figueres des de fa tres anys. Són beques a la creació artística, a les quals s'hi poden presentar autors i/o projectes que tinguin alguna relació amb la ciutat o la comarca. Quan es va atorgar el primer premi a Caracremada, el compromís era presentar un audiovisual dins de termini de dos anys. Aquest va ser el punt d'inflexió que va provocar l'entrada progressiva de tots els membres de l'equip i altres institucions d'arreu del país que s'anaven involucrant en el projecte.

I partir d'aquí, tot es va començar a posar en marxa.

La implicació d'una primera institució va formalitzar d'alguna manera tot el procés i la iniciativa d'una sola persona es va ampliar tot consolidant el primer equip reduït, un primer nucli des del qual s'anirien formant tots els departaments: Laia Colom (ajudant de direcció), Sergi Moreno (productor), Miriam Sánchez (direcció artística) i Jordi Figueras (direcció de fotografia), tots ex-alumnes de la Universitat.

A mesura que el projecte anava creixent, l'equip també. De les amistats sorgides dels estudis de Comunicació hi trobem Aitor Martos, cap de producció; Pau Masaló, 2n ajudant de direcció; Sara Gutiérrez, script; Patricia Torres, ajudant de càmera, etc. Fins arribar a les 30 persones que han acabat formant el gruix de l'equip tècnic.

La pel·lícula compta amb actors professionals, cares conegudes. Com veu arribar fins a ells?

Laia Colom havia treballat d'auxiliar de direcció a la sèrie "Zoo", de TV3, on apareixia Lluís Soler. La directora de càsting ens va facilitar el seu contacte i després d'una primera reunió per parlar del projecte en Soler va dir que sí. Amb Aina Calpe ja havíem coincidit tres anys enrere, rodant un curtmetratge. Tant l'un com l'altre treballen la contenció d'una manera excepcional. Són personatges silenciosos que transmeten l'emoció amb petites variacions del rostre, amb els matisos d'un gest.


Pregunta d'actualitat:

Com a director de produccions catalanes què en penses de la voluntat dels governs d'augmentar el nombre de pel·lícules doblades al català?

La qüestió del doblatge en català s'ha tractat d'una premissa equívoca (per dir-ho suaument), que és la necessitat del doblatge al cinema en si mateix. Si no posem en dubte aquesta premissa, em sembla bé una certa paritat entre el doblatge en català i en castellà. Fins i tot podria estar més a favor d'una predominança del doblatge en català, per motius estrictament personals.

Ara bé, posem pel cas que Caracremada s'exhibeix a Rússia i un doblador d'allà elimina la veu d'en Lluís Soler (escassa, val a dir) i hi col·loca la seva, de manera que el maqui berguedà acaba parlant la llengua de Kirilov. Podria tenir la seva gràcia, però en qualsevol cas seria una vulneració explícita de la llengua catalana i del seu exercici. En aquest sentit no entenc com ni tan sols es planteja el dret de vulnerar les altres llengües (i, de retruc, les pel·lícules que les celebren) en benefici de la pròpia. Si es vol promocionar la defensa d'una llengua i una cultura, la catalana en el nostre cas, s'hauria de potenciar la producció de pel·lícules fetes per gent d'aquí, amb la llengua (o llengües) que es parlen aquí.


Darrera actualització 24-02-2010
© Universitat Pompeu Fabra, Barcelona